dijous, 6 de setembre de 2012

Coses que passen

I de cop era allà: dins d’una torreta. El cos, inert; els ullets, tancats. Quan he mogut la torreta, el seu cos també ho ha fet, i m’ha fet molta cosa que se li mogués el coll a banda i banda. “Pobret”, he pensat. I m’han vingut ganes de plorar.
Feia una estoneta que era al terrat. Estirada en una gandula (privilegi...) observava la posta de sol, que avui era especialment encisadora. He vist al cel un núvol d’ocells que es movien acompassadament i m’he quedat embadocada mirant-los: es tractava d’un estol. I quin estol... Pensava en les meves coses.


dissabte, 1 de setembre de 2012

Quatre coses comptades que m'han fet feliç!

Mirant el cel al vespre, hi he vist les ratlles dels avions que l’han solcat...
He vist la llum del sol a través d’uns pins centenaris; era d’un color rogenc: magnífic, romàntic, relaxant...
He somrigut en veure’m en una foto guai de fa un parell de mesos, i m’hi he vist amb un somriure aclaparador ;-)))...
He escrit aquesta entrada del bloc escotant bona música...:





diumenge, 5 d’agost de 2012

Je veux...

Vull mirar-te i vull que em miris. Tinc ganes que comencem un joc de mirades, però, lluny de ser un "ara vull, ara no vull", vull que sàpigues que no estic per giragonses innecessàries.
Vull sentir que alguna cosa es trenca dins meu en besar-nos. Vull que ens petonegem apassionadament. Vull treure't la roba i que em vegis a la cara les ganes que tinc de tu. Vull que juguem, que riguem...
Vull fer l'amor amb tu a cada lloc nou que trepitgem. Vull que deixem anar la imaginació.
I, quan no ens quedi res més, vull que riguem per sempre.

Los Rebeldes - Mediterráneo




Aquesta cançó i el videoclip em recorden vells temps. A més, el tema m’agrada molt. És l’estiu mateix! A disfrutar de la calor i la bona música, amics blocaires!!!

dimecres, 1 d’agost de 2012

On escriure

Últimament em plantejo quin és el millor lloc per escriure i quina és la millor manera de fer-ho. M’ho plantejo perquè per mi és molt important sentir-me còmode quan escric, i a vegades l’entorn em dissuadeix de posar-me a redactar o a llegir alguna cosa. Llavors tinc una sensació rara, perquè, per una banda, tinc ganes d’expressar-me, però, per l’altra, no trobo la comoditat i la tranquil·litat necessària per fer-ho.
A casa gairebé mai trobo l’ambient que em cal per escriure, i això, sens dubte, m’aporta nerviosisme. Fins a cert punt, és frustrant. Avui he trobat la tranquil·litat en una biblioteca mig buida per les dates que som, i em penso que continuaré cercant-li sovint.
Deixaré per un altre dia el post “Com escriure”, que em penso que dóna per a bastant. Em refereixo a coses com ara quina posició adopto mentre escric, cosa que va molt en funció del lloc on ho faig, òbviament. Per cert, l’altre dia, llegint el suplement “Babelia”, d’El País, vaig veure un escriptor que escriu dret... Té el portàtil posat a una altura adequada per fer-ho així i darrere hi té un finestral amb un paisatge immens, ja sigui de Madrid, o de Bèlgica, on viu habitualment, si no recordo malament.

dilluns, 30 de juliol de 2012

Olor de nou

Aquí comença un món nou. El meu món. Lluny de ser un lloc perfecte, hi podreu trobar de tot: somriures, somnis, fantasies, carícies i petons, però també mal humor, dolor, tristesa, ansietat i mort. Entreu i passeu, us deixo la porta ben oberta.
Busqueu-hi de tot, excepte el que no us puc oferir: ni un bri de perfecció. Així sóc jo, una personeta que ha entès que res és blanc o negre, que tot és ple de matisos. I... ni us imagineu com m’agraden els matisos...

El meu bloc inicia una nova etapa perquè avança al meu pas. Si jo faig passets, ell també els fa... no podria ser de cap altra manera. Aquests últims mesos, no he fet passets, no: he fet passos de gegant. Se m’han obert possibilitats molt plaents i, en realitat, sóc molt feliç perquè faig camí. I, què és la felicitat, si no el camí???

dimarts, 8 de maig de 2012

Llegint, llegint...

Hi ha dies fantàstics, dies que passen sense pena ni glòria i dies pèssims. Tots tenim un bon reguitzell d’adjectius per qualificar-los. Hi ha dies en què llegeixes alguna cosa interessant i et ve de gust recomanar-la. El Dominical d’El Periódico d’aquesta setmana conté una entrevista fantàstica a Valentí Fuster, cardiòleg, i el seu fill Paul, músic.

Les aparences enganyen. Pare i fill són més semblants del que ens podríem pensar. Parlen de la seva manera de ser, dels seus reptes i de la manera diferent que tenen d’afrontar-los. En Paul explica com va cercar la seva identitat, quan se sentia diferent de la resta de persones.

Tots dos transmeten la idea que, per sobre de tot, s’ha de ser positiu (i ensenyar als fills a ser-ho), i s’ha d’actuar per aconseguir el que un vol. També afirmen que hem d’acceptar-nos tal com som, no podem estar malament amb nosaltres mateixos, perquè aquest no és un bon començament.