dimecres, 12 de maig de 2021

Jo també vaig marxar a estudiar francès a Aix-en-Provence

Per Sant Jordi em vaig comprar el llibre El dia que vaig marxar, de l’Albert Om, i me’l vaig llegir en pocs dies. En aquelles pàgines hi vaig buscar coincidències perquè jo un dia també vaig marxar a estudiar francès a Aix-en-Provence. I de coincidències n’hi havia: tant l’Albert Om com jo vam estudiar a la mateixa escola,  però en el meu cas, vaig fer-ho en una època en què hi havia més estudiants. Jo hi vaig anar a l’octubre, quan feia vacances de la feina de l’oficina de Turisme de Berga, i m’hi vaig estar dues setmanes. L’Albert Om hi va estar tres mesos, a la primavera, si no recordo malament. 

Camí de l'escola i a classe

D’aquells dies a França en recordo uns matins feliços, que començaven tot just sortir de la casa on m’allotjava (jo em vaig allotjar a casa d’una dona francesa, tal com en dirien en francès chez l’habitant) quan anava a comprar un pain à chocolat en un forn que em quedava de camí a l’Escola Internacional d’Aix. Uns metres més enllà em trobava quasi cada dia amb una parella d’americans simpàtics de mitjana edat que estaven molt motivats amb el francès. De camí a l’escola jo parlava amb l’home, que era qui més francès sabia dels dos, sobre diferents coses, s’interessava molt per la situació de Catalunya i jo estava encantada d’explicar-li coses sobre la nostra terra. Un cop arribàvem a l’escola ens acomiadàvem perquè ens tocava en grups diferents i per tant cadascú de nosaltres entrava en una aula diferent. A la meva hi havia un parell o tres de dones de mitjana edat escandinaves; una dona nord-americana, de Chicago, la Hilary; un noi també nord-americà que havia estudiat Dret a Harvard; una dona alemanya, i durant els primers dies hi havia una noia també alemanya i un altre noi nord-americà hispà molt xerraire. Ens ho passàvem bé a classe, fins i tot vaig aconseguir gaudir el dia en què em tocava fer l’exposició oral que tots havíem de fer sobre el tema que volguéssim: jo els vaig parlar de la situació de Catalunya i del que havia suposat fer el referèndum de l’1 d’octubre. S’hi van interessar bastant i vaig contestar unes quantes preguntes que els meus companys em van fer. Van ser poques perquè no hi havia massa temps, ja que s’acabava l’hora de classe.

Les amigues d'Aix

Jo només anava a classe als matins. Un cop acabava sempre anava a dinar amb algun company de l’escola. Guardo molt bon record de les amigues que vaig fer allà: la Vaida, que crec que és lituana de naixement però viu a Luxemburg; la japonesa Aiko; l’anglesa Maddison i l’entranyable Karin, una dona sueca de mitjana edat amb qui van compartir converses interessants. També vaig coincidir amb una noia escandinava que, quan vam acabar l’estada, em va enviar un Whats per saber si havia arribat bé a casa. Em va fer especial il·lusió rebre’l. La llàstima és que a part de ser amigues al Facebook no tinc cap més contacte amb la gent que vaig conèixer allà. El que va passar a Aix es va quedar a Aix i les amistats també. Però hi vaig passar molt bons moments, com quan vam anar a visitar la fundació Vasarely i ens vam quedar meravellades per les obres d’aquest artista de l’optical art. Recordo també una obra de teatre que vam veure l’última nit que jo era a Aix i els problemes que vam tenir per seguir-la en francès... La comprensió oral dels diferents idiomes mai ha estat el meu fort.

Jo també vaig conèixer el Georges

L’Albert Om explica al seu llibre que jugava molt a la petanca. Jo no hi vaig jugar però sí que vaig conèixer el Georges, un home que organitzava excursions per als alumnes de l’escola d’Aix, amb el qual vam anar d’excursió a Avignon i a la Fontaine-de-Vaucluse, aquest últim un poble on havíem de veure una gran font que no arribava a ser tant gran ni de bon tros com ens havien dit. El Georges quan vam arribar a Avignon va cantar la mítica cançó del pont d’Anvignon a través del micro de l’autocar i a mi em va fer riure. Sens dubte era tot un personatge.

Sur le pont d'Avignon
On y danse, on y danse
Sur le pont d'Avignon
On y danse tout en rond

De qui guardo també un molt bon record és de la Françoise, la dona amb qui vaig conviure aquelles dues setmanes a França. Una dona de mitjana edat que aviat li arribava la jubilació i que tenia fills que vivien a París. Em va cuidar molt bé tot el temps que vaig estar allà i recordo amb especial il·lusió un sopar que vam fer un dissabte amb ella i el seu company, un marsellès jubilat que deia que es passava bona part del dia a la platja i que sobretot em va aconsellar de visitar la seva ciutat, cosa que vaig fer una tarda amb l’Aiko, en què vam visitar el Vieux Port i l’espectacular catedral de Notre-Dame de la Garde. Vam dinar allà al port i després vam anar a fer postres en un lloc on venien tota mena de pastissos, allò va ser un moment de petit plaer.

Retorn amb records d'Aix a la maleta

Els dies van passar i de seguida va arribar l’hora de tornar a casa amb l’AVE cap a l’estació de Sants, on m’esperava el meu pare. Vaig tornar, igual que l’Albert Om, amb els típics calissons, pastissets en forma de rombe que tenen el mateix gust que els torrons de gema. També amb bosses espígol de la Provença. I per la meva cosina Mary un pot de mel d’espígol. Per mi, com no podia ser d’altra manera, un llibre en francès: Le premier homme, d’Albert Camus, el seu darrer llibre i autobiogràfic.

Vaig estar molt contenta d’haver pogut fer aquest petita aventura d’anar a estudiar un idioma estranger en una ciutat que no coneixia i que em va acollir durant dues setmanes. Ara encara en recordo els carrers i sobretot les places amb fonts, d’Aix, però d’aquí poc segur que me n’oblidaré. Del que no m’oblidaré serà de l’experiència, que em va enriquir culturalment i personalment.

dijous, 6 de setembre de 2012

Coses que passen

I de cop era allà: dins d’una torreta. El cos, inert; els ullets, tancats. Quan he mogut la torreta, el seu cos també ho ha fet, i m’ha fet molta cosa que se li mogués el coll a banda i banda. “Pobret”, he pensat. I m’han vingut ganes de plorar.
Feia una estoneta que era al terrat. Estirada en una gandula (privilegi...) observava la posta de sol, que avui era especialment encisadora. He vist al cel un núvol d’ocells que es movien acompassadament i m’he quedat embadocada mirant-los: es tractava d’un estol. I quin estol... Pensava en les meves coses.


dissabte, 1 de setembre de 2012

Quatre coses comptades que m'han fet feliç!

Mirant el cel al vespre, hi he vist les ratlles dels avions que l’han solcat...
He vist la llum del sol a través d’uns pins centenaris; era d’un color rogenc: magnífic, romàntic, relaxant...
He somrigut en veure’m en una foto guai de fa un parell de mesos, i m’hi he vist amb un somriure aclaparador ;-)))...
He escrit aquesta entrada del bloc escotant bona música...:





diumenge, 5 d’agost de 2012

Je veux...

Vull mirar-te i vull que em miris. Tinc ganes que comencem un joc de mirades, però, lluny de ser un "ara vull, ara no vull", vull que sàpigues que no estic per giragonses innecessàries.
Vull sentir que alguna cosa es trenca dins meu en besar-nos. Vull que ens petonegem apassionadament. Vull treure't la roba i que em vegis a la cara les ganes que tinc de tu. Vull que juguem, que riguem...
Vull fer l'amor amb tu a cada lloc nou que trepitgem. Vull que deixem anar la imaginació.
I, quan no ens quedi res més, vull que riguem per sempre.

Los Rebeldes - Mediterráneo




Aquesta cançó i el videoclip em recorden vells temps. A més, el tema m’agrada molt. És l’estiu mateix! A disfrutar de la calor i la bona música, amics blocaires!!!

dimecres, 1 d’agost de 2012

On escriure

Últimament em plantejo quin és el millor lloc per escriure i quina és la millor manera de fer-ho. M’ho plantejo perquè per mi és molt important sentir-me còmode quan escric, i a vegades l’entorn em dissuadeix de posar-me a redactar o a llegir alguna cosa. Llavors tinc una sensació rara, perquè, per una banda, tinc ganes d’expressar-me, però, per l’altra, no trobo la comoditat i la tranquil·litat necessària per fer-ho.
A casa gairebé mai trobo l’ambient que em cal per escriure, i això, sens dubte, m’aporta nerviosisme. Fins a cert punt, és frustrant. Avui he trobat la tranquil·litat en una biblioteca mig buida per les dates que som, i em penso que continuaré cercant-li sovint.
Deixaré per un altre dia el post “Com escriure”, que em penso que dóna per a bastant. Em refereixo a coses com ara quina posició adopto mentre escric, cosa que va molt en funció del lloc on ho faig, òbviament. Per cert, l’altre dia, llegint el suplement “Babelia”, d’El País, vaig veure un escriptor que escriu dret... Té el portàtil posat a una altura adequada per fer-ho així i darrere hi té un finestral amb un paisatge immens, ja sigui de Madrid, o de Bèlgica, on viu habitualment, si no recordo malament.

dilluns, 30 de juliol de 2012

Olor de nou

Aquí comença un món nou. El meu món. Lluny de ser un lloc perfecte, hi podreu trobar de tot: somriures, somnis, fantasies, carícies i petons, però també mal humor, dolor, tristesa, ansietat i mort. Entreu i passeu, us deixo la porta ben oberta.
Busqueu-hi de tot, excepte el que no us puc oferir: ni un bri de perfecció. Així sóc jo, una personeta que ha entès que res és blanc o negre, que tot és ple de matisos. I... ni us imagineu com m’agraden els matisos...

El meu bloc inicia una nova etapa perquè avança al meu pas. Si jo faig passets, ell també els fa... no podria ser de cap altra manera. Aquests últims mesos, no he fet passets, no: he fet passos de gegant. Se m’han obert possibilitats molt plaents i, en realitat, sóc molt feliç perquè faig camí. I, què és la felicitat, si no el camí???