diumenge, 30 d’octubre de 2011

El fracàs i l'autoestima

Algun cop he sentit històries de persones que han fracassat, han caigut al fons, i, segons diuen, això els ha servit per prendre embranzida i canviar per complet la seva situació. Del fracàs total a l'èxit sense precedents. Però, el fracàs realment ens fa més forts o necessitem alguna cosa diferent?

Jo aposto per la segona opció perquè crec que s'ha de tenir en compte que no totes les persones tenim la mateixa capacitat per acceptar el fracàs. A més, no tothom té el mateix grau de satisfacció amb un mateix, i aquest és el punt clau, ja que sense gens d'autoestima, la persona cau avall, avall, fins a un punt crític en què no es veu capaç de fer res bé. Per tant, crec que per damunt de tot el que necessitem és sentir-nos útils, això ens fa augmentar l'autoestima i potencia les ganes d'aprendre i evolucionar.

En la desesperació i dins d'un ambient en què no es fomenta gens l'autoestima, una persona és capaç de fracassar molts cops sense aixecar-se'n mai, simplement perquè cau en un cercle viciós: no em sento bé perquè no sóc útil, no sóc útil perquè no em sento bé.

Per a qui li interessi el tema: llegiu-vos l'entrevista de la contra de La Vanguardia del passat dilluns 24 d'octubre. No es pot consultar gratuïtament per internet, però en cas que pugueu accedir a l'edició impresa, us aconsello que us la llegiu.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Marco

De tu deien que eres el nen dolent. Et miro i no el veig per enlloc. A les fotos tens un somriure bonic, encisador, expressiu, d'aquells que no s'obliden. Potser corries massa riscos..., però ho vas donar tot pel teu somni i aquesta és la lliçó que ens dones. Em guardo el teu somriure a dins, al costat dels que m'encisen i em toquen l'ànim.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Xiprer

Diu la mitologia grega que Ciparissus era un jove que va ser un dels amants del déu Apol·lo. Aquest li va regalar un cérvol, era un magnífic cérvol domesticat, un animal amb banyes d'or i ornaments de pedres precioses. Però Ciparissus, en el pas cap a la vida adulta, s'havia d'iniciar en la caça i Apol·lo li va regalar una javelina. Un dia, sense voler, va travessar el seu estimat cérvol i el va matar. Ciparissus es va sumir en el dol i tan greu li va saber haver mort aquell animal que va demanar a Apol·lo poder-lo plorar per sempre. I llavors es va convertir en xiprer.

Alt i majestuós, així s'alça el xiprer. Sempre mirant amunt, apuntant al cel, amb la copa verda, d'un color de bosc intens. A vegades alguna branca se li torça una mica, surt de mare i li canvia el perfil. Però encara és majestuós. Alt i prim.

divendres, 21 d’octubre de 2011

L'encert d'equivocar-nos

Segons la RAE:
Yerro: Equivocación por descuido o inadvertencia.
Yerro del entendido: Descuido o error cometido por persona discreta (entendida, experimentada, hábil en una ciencia o arte) o perita (con sensatez para formar juicio y tacto para hablar u obrar) y que por consiguiente suele ser de más trascendencia.


La denominació yerro del entendido es refereix als errors, ficades de pota, accions que desperten el comentari l'ha feta grossa, etc. que cometen persones que són considerades enteses. Aquests errors solen tenir més transcendència (conseqüències més greus) i això segurament és perquè com a sensates i hàbils que són les persones que els cometen, tenen missions importants i prenen decisions igualment importants.

Pel que fa ja no a les conseqüències, sinó a les reaccions de la gent als errors dels entesos, jo hi afegiria que aquestes són més grans com més pública és la dimensió de la persona que s'equivoca. Tens més dimensió pública si la feina que fas afecta directament i d'una manera clara la vida de moltes persones, ja sigui després que la gent t'hagi escollit per fer-la (un president del govern) o no (un periodista, per exemple).

dijous, 20 d’octubre de 2011

Nens

Nota prèvia: Tots els que teniu fills o esteu acostumats a tractar amb canalla segurament trobareu que a casa som una mica novells, poc experimentats, a tractar els nens i per això cometem errors d'aquells que se'n diuen de principiant. Errors que als vostres ulls seran d'allò més grans i segurament, en algun moment o altre, se us escaparà un somriure o fins i tot no podreu contenir un comentari del tipus: però si això ho sap tothom, els nens no mengen amb el televisor engegat! Però jo, tal com ens va dir una professora de la universitat que no devia arribar als 30 anys, us diré: És que no hi entenc, de nens! Dit això, tot seguit comença la història.

Des de dalt a casa sentia les veus dels dos nens, el Guillem i l'Andreu, i la del pare, mon tiet, que els deia que ja podien baixar del cotxe. I llavors van pujar les escales i me'ls vaig trobar de cara. Hola Guillem! Hola Andreu! Ells feien la cara que fan els nens quan van a una casa que no freqüenten però que coneixen i saben que en podran fer algunes de les seves. Un cop a dalt la televisió els va tenir quiets una bona estona mentre menjaven dònuts de sucre. El Guillem, el germà gran, se'ls menjava al sofà, l'Andreu, que des del meu punt de vista s'ha tornat molt polit, se'ls menjava fent un viatge rere l'altre a la taula, des d'on n'anava agafant trossets, a poc a poc.

Per davant de tot, sinceritat

Començaré pel principi. M'he posat a escriure bàsicament com a teràpia per no pensar en altres coses. El meu cap sempre ha tingut una tendència molt forta a pensar en mil coses i a patir per tot (fins i tot intuint que no servia per a res). Ara, més que mai, el meu cap necessita tenir un espai per construir, per pensar, per tenir nervi però que almenys serveixi d'alguna cosa. Almenys deixaré plasmades paraules i tot el pensament no es quedarà en no res.