divendres, 21 d’octubre de 2011

L'encert d'equivocar-nos

Segons la RAE:
Yerro: Equivocación por descuido o inadvertencia.
Yerro del entendido: Descuido o error cometido por persona discreta (entendida, experimentada, hábil en una ciencia o arte) o perita (con sensatez para formar juicio y tacto para hablar u obrar) y que por consiguiente suele ser de más trascendencia.


La denominació yerro del entendido es refereix als errors, ficades de pota, accions que desperten el comentari l'ha feta grossa, etc. que cometen persones que són considerades enteses. Aquests errors solen tenir més transcendència (conseqüències més greus) i això segurament és perquè com a sensates i hàbils que són les persones que els cometen, tenen missions importants i prenen decisions igualment importants.

Pel que fa ja no a les conseqüències, sinó a les reaccions de la gent als errors dels entesos, jo hi afegiria que aquestes són més grans com més pública és la dimensió de la persona que s'equivoca. Tens més dimensió pública si la feina que fas afecta directament i d'una manera clara la vida de moltes persones, ja sigui després que la gent t'hagi escollit per fer-la (un president del govern) o no (un periodista, per exemple).


En tots dos casos, polítics i periodistes han d'estar dotats dotar d'una fortalesa perquè si no cada error que cometessin els enfonsaria per complet. I sempre es poden tornar a equivocar, perquè equivocar-se és humà. Llavors si els faltés determinació es passarien la vida amb la por d'equivocar-se. Podem pensar que dins del sou dels polítics ja hi va això d'aguantar que la gent s'acarnissi amb tu quan fiques la pota (cosa que no sempre és així), però i en el cas dels periodistes?

Molts periodistes tenen sous bastant precaris i fan una feina que exigeix immediatesa i rigor a parts iguals, pobres d'ells que s'equivoquin, perquè els retrets els arriben de tota la gent que els segueix. Parlo del món del periodisme perquè el conec una mica, a la pràctica bastant poc, però he tingut i tinc al costat persones que s'hi dediquen. I em sembla que han de ser molt forts i estar molt segurs d'ells mateixos quan els arriba una persona enfadada perquè no li agrada el que han escrit sobre ella, la institució que presideix, els seu negoci o el seu poble, encara que el que diu el redactor sigui del tot cert i la gent tingui tot el dret a saber-ho perquè és d'interès públic. Han de creure en ells mateixos davant d'aquelles persones que, per exemple, se'ls queixen perquè no les han fet sortir en un mitjà, simplement perquè han considerat que periodísticament no era interessant. I és que en el periodisme (amb la llengua passa el mateix) tothom hi vol dir la seva, tothom té el dret de malparlar-ne i de criticar-lo... i això, si a mi m'emprenya força, imagineu-vos a aquells que s'hi dediquen...

Fet aquest apunt sobre els periodistes, que no es poden permetre gaires errors, canvio de tema per dir que els errors, d'altra banda, són necessaris per viure.  Cal que ens equivoquem per entendre en què fallem i poder corregir-ho. És indispensable. És més, crec que ens hem d'equivocar molt per arribar als nostres objectius, només així hi podrem arribar. I quan hi hàgim arribat mai estarem exempts de cometre'n més. Així és la vida, qui té boca, s'equivoca, jo diria: qui viu, s'equivoca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada