dijous, 20 d’octubre de 2011

Nens

Nota prèvia: Tots els que teniu fills o esteu acostumats a tractar amb canalla segurament trobareu que a casa som una mica novells, poc experimentats, a tractar els nens i per això cometem errors d'aquells que se'n diuen de principiant. Errors que als vostres ulls seran d'allò més grans i segurament, en algun moment o altre, se us escaparà un somriure o fins i tot no podreu contenir un comentari del tipus: però si això ho sap tothom, els nens no mengen amb el televisor engegat! Però jo, tal com ens va dir una professora de la universitat que no devia arribar als 30 anys, us diré: És que no hi entenc, de nens! Dit això, tot seguit comença la història.

Des de dalt a casa sentia les veus dels dos nens, el Guillem i l'Andreu, i la del pare, mon tiet, que els deia que ja podien baixar del cotxe. I llavors van pujar les escales i me'ls vaig trobar de cara. Hola Guillem! Hola Andreu! Ells feien la cara que fan els nens quan van a una casa que no freqüenten però que coneixen i saben que en podran fer algunes de les seves. Un cop a dalt la televisió els va tenir quiets una bona estona mentre menjaven dònuts de sucre. El Guillem, el germà gran, se'ls menjava al sofà, l'Andreu, que des del meu punt de vista s'ha tornat molt polit, se'ls menjava fent un viatge rere l'altre a la taula, des d'on n'anava agafant trossets, a poc a poc.


Al cap d'una estona vaig començar a fer dinar: macarrons i llom. Quan va ser l'hora de menjar, vam parar taula pels dos nens, perquè mengessin primer ells i després els grans. Un cop parada la taula van seure als seus llocs, però, ai las!, com costa fer-los menjar... Primer menjaven amb el televisor engegat i els dibuixos posats, però tenien els ulls posats al cent per cent a l'aparell i els plats eren allà, amb els macarrons orfes de mirades desitjoses. Vam decidir tancar el televisor, no sense rebre moltes queixes per part de tots dos. L'Andreu es va desplaçar a sota la taula, després vaig saber que ho havia fet perquè estava enfadat perquè volia continuar veient els dibuixos. El vam haver de treure dos cops d'allà sota. El Guillem va menjar-se els macarrons, però el llom no el va tastar, deia que ja estava tip. Llavors se'n va anar a seure al sofà i vaig pensar que ja havíem begut oli, perquè l'Andreu faria el mateix i no menjaria res de res (encara no havia tastat ni els macarrons). Però el vam convèncer perquè es quedés a la taula i es va menjar el llom que no havia volgut el Guillem. Als macarrons, però, s'hi resistia una mica més. Després d'intentar sense èxit que se'ls mengés, vaig decidir que el Guillem ens podia ajudar en la difícil tasca de fer menjar son germà.  Va ser fàcil trobar un motiu, un element que l'impulsés a fer-ho: quan l'Andreu s'hagués portat a la boca unes quantes vegades la forquilla plena, els portaríem gelats de postres. Va ser bonic veure el Guillem fent menjar l'Andreu, tot dient-li que al Pokemon li agraden molt els macarrons.

Al cap d'una estona, només em sentia jo dient: Va, una mica més, Andreu! I la cosa s'anava allargant, ho reconec, fins que el germà gran, impacient, va dir: Ostres! Vull les postres ja, que ja fa estona que faig menjar el Joan..., i va afegir, mig enfadat: I ara encara em donaràs una merda de iogurt! No sé si a aquelles altures el Guillem de debò em veia capaç de deixar-lo amb les ganes de menjar gelat i donar-li una merda de iogurt, però el cert és que ho va dir, això sí, segurament la culpa era nostra per haver-li dit un cop que hi havia gelats i un altre que no (bé que havíem de fer-li menjar alguna cosa abans que el gelat!). I llavors, quan érem just davant de la nevera disposats a agafar els gelats, mon pare, que era ala cuina davant nostre sense saber res del deler, de les ganes boges que el Guillem tenia de menjar gelat, va i li diu: Què vols, Guillem, de postres, un iogurt? I no ens vam posar a riure perquè això dels gelats, quan se'n té tantes ganes, és molt seriós... I res, al cap de dos segons li vaig donar els dos gelats, un per a ell, l'altre per a l'Andreu, i se'ls van menjar al sofà. Jo me'ls mirava i pensava que a aquesta edat tot és bonic, no a la meva, sinó a la seva, als cinc i nou anys, però que encara que a la meva sovint tot són problemes, aprendre a passar-ho bé amb els petits ens pot servir per alleujar-nos del pes dels problemes, que moltes vegades no ens deixa veure-hi més enllà per trobar-hi, simplement, la solució adequada.

I precisament vaig observar que mon pare veia més enllà de les seves tragèdies quan els nens s'acomiadaven per marxar al costat de sos pares. El Guillem i l'Andreu estaven contents i ens van obsequiar amb una imatge preciosa: la cara de mon pare quan l'Andreu li va fer una superabraçada de comiat. Mirant-me'l, li vaig veure una cara que feia molt temps que no veia, la del pare que agafa feliç a coll els seus fills.

4 comentaris:

  1. A mesura que anem creixent ens anem corrompent... s'aprenen tantes coses dels nens...

    ResponElimina
  2. Ja ho diuen de petits tels menjaries i del grans penses perquè no mels haure menjat?

    Salutacions des de Lleida

    ResponElimina
  3. Benvingut/uda, al bloc, Magazine.cat! Sí, de petits són molt macos, de grans no tant, ara, sobretot són molt macos, quasi perfectes, quan només els tens una estona a casa i no pas sempre! Quan fa unes hores que han marxat els enyores i tot! Bromes a part, què faríem sense els nens?

    ResponElimina