diumenge, 6 de novembre de 2011

Esperança

'Seguirem' (Obrint Pas)

Amb la tendresa que ens deixares
amb les coses senzilles
amb la terra entre els dits,
seguirem.

Amb l'enyorança a les finestres
amb les cançons d'Ovidi
amb les lluites d'ahir,
seguirem.

Amb la il·lusió que desbordaves
amb les paraules vives
amb els somnis humils,
seguirem.

Amb tot allò que construïres
amb les banderes velles
d'un país clandestí,
seguirem.


Seguirem!
encara amb el mateix coratge
Seguirem!
encara amb la mateixa il·lusió
Seguirem!
encara amb la mateixa empenta
Seguirem!

Encara amb la mateixa passió
fidels a aquell somriure que mai
no oblidarem
camí de la victòria,
seguim,
seguirem.

Amb els estels que encara brillen
amb els records que ens porten
amb el cel ple de nit,
seguirem.

Amb l'emoció del primer dia
amb la gent que t'estima
amb l'esforç compartit,
seguirem.

Amb les batalles quotidianes
amb les guerres de sempre
amb el teu compromís,
seguirem.

Amb tot allò que defensares
amb un somriure als llavis
amb un foc sota el pit,
seguirem.


La cançó em va com anell al dit.  Seguim, seguirem, esperança en estat pur. Els Obrint Pas van dedicar aquesta cançó a la Mavi Dolç i a les altres persones que ja no hi són i que lluitaven per la terra. La Mavi va morir fa uns dos anys, me'n vaig assabentar per la premsa i em va saber molt greu. Em va tocar profundament pensar que aquell somriure, aquella empenta, aquell foc sota el pit que jo li veia mentre ens feia classes a la facu, a l'Autònoma, ja no pogués tornar mai més.

Professora a la UAB i activista cultural valenciana, deien alguns diaris, i diu la Viquipèdia. Per a mi va ser molt més que això. Vaig entrar a la facultat tímida, indecisa, entre persones que aparentaven menjar-se el món i jo que em deixava menjar per ell. I a l'assignatura de català va aparèixer la Mavi. Un remolí contestatari, sempre militant per la llengua i el país. Sempre ens explicava històries de batalla, i a mi em feien gràcia, i pensava si jo mai tindria prous ovaris per fer el mateix. I sí, ara els tinc.

Les classes eren divertides, encara guardo un monòleg que vam escriure..., i segurament encara sortiran darrere de tot dels prestatges d'un armari unes cintes de casset velles de quan anàvem a parlar davant els micros, de quan els nervis em traïen, però et veia i em deia: tranquil·la... és la Mavi! Ostres, i també recordo un dia, uns anys més tard, quan fèiem anàlisi crítica del discurs, en què vam quedar perquè em donessis treballs corregits, però no ens vam entendre amb l'hora i jo em vaig presentar quan ja havies marxat de la facu, i després vaig saber que gairebé havies vingut expressament de Barcelona per comentar-me els treballs a mi. Quin greu em va saber... També recordo un dia en què a català ens vas fer redactar un obituari del Ramon Barnils (que va morir el 2001), i com ens vas dir que allò que havíem escrit sobre ell no tenia ànima ni res (nosaltres no vam fer gaires esforços per conèixer qui havia estat Ramon Barnils).

Mavi, no hi ets (al meu cor sí), però gràcies a tu tinc més clar que cal lluitar i seguir fent-ho fins a aconseguir els objectius, amb una esperança que no s'acabi mai, i, sobretot, amb molts ovaris.

Et guardo al cor, professora, amiga. I no sé per què els anys que acaben en 9 s'emporten persones tan maques, tan importants per a mi... i que encara m'havien de donar tant a la vida... Odio el 9! Però encara amb més força que l'odi: estimo i estimaré aquestes persones per sempre!

2 comentaris:

  1. Quin post més bonic, quin tribut, quin homenatge més tendre li dediques a la Mavi, la teva professora i amiga, sigui on sigui segur que està orgullosa de tu.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Carina! La veritat és que pensant en la Mavi em va sortir tot, em va impressionar molt fa un quan temps saber que havia mort... i escriure sobre ella és una bona manera de portar-la dins per sempre, amb pena però també amb força i esperança.

    ResponElimina