dilluns, 28 de novembre de 2011

JO

Simpàtica, enriolada, encara sense cabells, buscava que les visites em contestessin tot cridant pel balcó: Hola, hola, hola... fins que em deien alguna cosa. Aquest era el meu costum de ben petita. Buscava la interacció. Volia que les meves paraules tinguessin efecte en la gent. Múrria, tenia ganes de veure’ls adreçar-se a mi.
Vivia feliç a la casa dels meus somnis. Vivíem feliços, però amb sacrificis.
Als quinze, setze, disset, tot va canviar. La ciutat que era molt poble, les aparences per sobre de tot... Però en guardo, fins i tot, algun bon record. Bo i prou. I llavors la Pèrdua, m' arranquen allò que més necessito sense que me n’adoni. I després: On ets?
Més endavant, xalava a estones estudiant i em creuava amb nois alts que ara canten cançons i fan salts estranys. Què els passava pel cap llavors? Ja no hi tornarem, ni cal. Petons prop del mar;  carpetes de l'Autònoma i textos per locutar.
Casa de bojos i feines de fireta.
I ara, feines de fireta i atacs de riure. Per no plorar? No, home, no. Per fer sortir tot allò que em podria per dintre.
Seguirem.

2 comentaris:

  1. Riure és molt terapèutic. A mi el que em va molt bé és cantar. Quan canto molt i fort és que estic emprenyada.
    Cada u té el seu sistema, Núria. I escriure també ajuda i tu escrius molt bé.

    ResponElimina