dimarts, 6 de desembre de 2011

La teva vellesa (mai arribarà)


En somnis, et veig envellir: la mirada cansada, les mans arrugades, i un somriure d'orgull.

Si veiessis mon pare... Es fa gran, com ho hauries fet tu. I tinc ganes d'abraçar-lo i de dir-li que l'estimaré sempre.

A tu no t'ho vaig poder dir, sols copsava la feblesa que desprenies en aquell llit on vas morir, on tots vam perdre una part de nosaltres mateixos.

Somio que t'arregles: et vesteixes, et maquilles, surts, i tothom t'admira perquè no has tingut mai una mala paraula per ningú.

I et somio amb mon pare, vellets, abraçats, contents; començant una nova vida. Preparats per fer d'avis qualsevol dia.

Però tot és un somni, i he d'aprendre a viure sabent que mai veuré aquesta escena. En veuré d'altres. I t'estimaré per sempre, mare.

I lluitaré per ser feliç, sense fer cas als que perden el temps xerrant. Perquè hi ha tanta gent i coses interessants en aquest món, mare, que no perdré l'oportunitat de gaudir-ne.

És cert, he tingut una mestra extraordinària de la paciència, la bondat i l'entrega. Me les vas ensenyar tu; i ara, quan em diuen que sóc bona persona, penso que és per tu, mama.

1 comentari:

  1. Son tant boniques les paraules que dediques a la teva mare que m'has fet entendrir. I recordo a la meva, que tampoc va arribar a fer-se vella, crec que no hi ha un sol dia que no l'hagi enyorada. I desitjo que el dia que jo falti les meves filles pensin en mi de la mateixa manera...però no sé si he fet tans mèrits com ella va fer...
    Una abraçada, Núria!

    ResponElimina