diumenge, 29 de gener de 2012

Somnis dolços

Una mà gronxa un bressol. La mare mira el fill que s'adorm i pensa que és el millor que li ha passat. El vol fer créixer, li vol fer petons, però per sobre de tot el vol protegir. "No et passarà res dolent, amor meu", li diu. Després comença a cantar-li una cançó, i està tant esgotada que s'adorm asseguda a la cadira. El fill creix, ja té quatre anys, però, quan es fica al llit, la mare de seguida li porta un biberó de llet molt dolça i ell comença a beure'n i a jugar amb els dits de la mare fins que s'adorm.

Al cap d'uns anys, ell ja és gran, més ben dit, es pensa que ja és gran. Es lleva d'hora per anar a l'institut, parla poc amb la mare, està irritable amb ella. Odia l'altra gent en general. Però cada dia, sens falta, abans d'anar a dormir, s'acosta a la mare i li diu bona nit. Gairebé no hi ha petons (se'ls ha deixat perdre).

Ara també es lleva d'hora. La mare no hi és. Parla sovint amb el pare per telèfon, però hi voldria parlar més. A vegades li sembla que hi ha una barrera entre ells dos que li agradaria saltar. El fill torna a manifestar obertament l'amor cap als altres, però els petons s'han perdut pel camí. Costa tant recuperar els petons que la mare i el pare, i les germanes, li feien de petit... Tant de bo mai hagués deixat de fer-ne! Moltes vegades, mentre s'adorm, quan es troba en aquell punt tant plàcid en què gairebé es rendeix al món dels somnis i comencen a passar-li pel cap idees inconnexes, pensa en els dits de la mare i la llet dolcíssima. Hi ha una manera més dolça d'adormir-se?

dissabte, 28 de gener de 2012

Teràpia musical amb Paul Fuster

Les meves cames no paren de moure's, estic nerviosa. Aquests darrers dies, estic nerviosa. Físicament, una mica esgotada (la grip i un virus gastrointestinal m'han tombat). Mentalment, no (això és bo!). Però busco tranquil·litat i recuperar les forces, l'energia. Mentrestant escolto música i és molt plaent descobrir persones com el Paul. Té cançons molt bones. ¿És un cardoní profundament americà o un americà profundament cardoní? M'agradaria preguntar-li. Mentrestant, l'escoltaré. Si la música amanseix les feres, suposo que també ho farà amb mi!

http://www.youtube.com/watch?v=OKtEY296nUs

http://www.youtube.com/watch?v=qRHbmXaW_AM

http://www.youtube.com/watch?v=I3HOKuRSzBM&feature=related

diumenge, 8 de gener de 2012

El misteri de la vida


Vaig néixer un mes de juny. Suposo que feia calor. Sé que ma mare i mon pare eren a l'hospital i es veu que mentre esperaven no sé ben bé què (que arribés el metge, potser) feien la migdiada. Era el tercer part de ma mare i s'ho prenien d'allò més bé, l'experiència és un grau, i en els parts em sembla que més i tot! Vaig néixer a les 5 de la tarda.

Ma mare em donava el pit. El lligam que tens amb una persona que t'ha donat el pit no es trenca mai, és molt especial. La mare et dóna vida.

Em van posar Núria.


Una vegada, quan era petita, potser tenia 6 o 7 anys, vaig arribar a casa del col·le amb uns deures molt peculiars. Resulta que havia de preguntar-li a la meva àvia, que vivia amb nosaltres, coses de la seva vida, com és ara què li havia provocat més tristesa de tot el que havia viscut. Suposo que també hi devia haver la pregunta antagònica: què li havia provocat més joia, però d'això no me'n recordo.

dilluns, 2 de gener de 2012

Trenco la inèrcia

A la meva vida, en general, no hi ha hagut gaires canvis. Tot ha anat passant, com per inèrcia; fins i tot les decisions importants, les he pres per inèrcia. A vegades, la majoria, l'he encertat, altres, no.

Em trobo en un moment crucial (jo ho sento així). En pocs dies la meva vida canviarà (no serà un canvi molt notori a primer com d'ull, però és transcendental, almenys interiorment). Estic il·lusionada, entusiasmada, dono gràcies al cel per donar-me aquesta oportunitat, perquè encara que no sé com acabarà, sento que és el que he de fer.