diumenge, 8 de gener de 2012

El misteri de la vida


Vaig néixer un mes de juny. Suposo que feia calor. Sé que ma mare i mon pare eren a l'hospital i es veu que mentre esperaven no sé ben bé què (que arribés el metge, potser) feien la migdiada. Era el tercer part de ma mare i s'ho prenien d'allò més bé, l'experiència és un grau, i en els parts em sembla que més i tot! Vaig néixer a les 5 de la tarda.

Ma mare em donava el pit. El lligam que tens amb una persona que t'ha donat el pit no es trenca mai, és molt especial. La mare et dóna vida.

Em van posar Núria.


Una vegada, quan era petita, potser tenia 6 o 7 anys, vaig arribar a casa del col·le amb uns deures molt peculiars. Resulta que havia de preguntar-li a la meva àvia, que vivia amb nosaltres, coses de la seva vida, com és ara què li havia provocat més tristesa de tot el que havia viscut. Suposo que també hi devia haver la pregunta antagònica: què li havia provocat més joia, però d'això no me'n recordo.


La resposta a la pregunta de la tristesa va ser clara. Em sembla que li va costar una mica respondre (interirorment, vull dir). Ho va fer ràpidament i així, com parlava ella:

- Iaia, que és el més trist que has viscut?
- Oi que se'm va morir un fill.

El nen era acabat de néixer, o molt petit. La mort d'un fill no se supera mai. La meva àvia a vegades deia que aquest nen segur que era al cel perquè no havia comès cap pecat (era tan petit...).

Però la iaia va continuar i va afegir una altra cosa:
- I em van matar un germà per la guerra.

Això també la va marcar molt. Crec que el germà mort tenia com a màxim 18 anys, era joveníssim, i suposo que com qualsevol jove de 18 anys tenia al cap molts somnis. El van matar perquè no volia anar a la guerra i es va amagar. Un noi de 18 anys mort perquè no volia anar al front, perquè no volia matar a ningú.



Les mares ens donen vida i uns que creuen tenir la veritat absoluta la prenen als joves. La vida i la guerra.

Aquesta història em toca la fibra i crec que no oblidaré mai les paraules de la meva àvia.

2 comentaris:

  1. Quina història més tendre i més trista que ens has explicat, Núria. La Mort és cruel a vegades, però la guerra ho és sempre. I injusta.

    ResponElimina
  2. Espero no haver de patir mai la tristesa de la mort d'un fill. Diuen que és el més dur que hi ha.

    Per mi, el més trist, sempre ho dic, és la tristesa. Quan veig algú trist no ho puc evitar, i m'entra un estat de tristor infinita insuportable.

    ResponElimina