dilluns, 2 de gener de 2012

Trenco la inèrcia

A la meva vida, en general, no hi ha hagut gaires canvis. Tot ha anat passant, com per inèrcia; fins i tot les decisions importants, les he pres per inèrcia. A vegades, la majoria, l'he encertat, altres, no.

Em trobo en un moment crucial (jo ho sento així). En pocs dies la meva vida canviarà (no serà un canvi molt notori a primer com d'ull, però és transcendental, almenys interiorment). Estic il·lusionada, entusiasmada, dono gràcies al cel per donar-me aquesta oportunitat, perquè encara que no sé com acabarà, sento que és el que he de fer.


Però en aquest estat d'entusiasme, s'hi barreja el nerviosisme. És normal, les coses importants ens fan posar nerviosos. Però és que a estones em sembla que no puc respirar. I això em fa perdre el món de vista, i fa que malgasti un temps molt valuós. No vull malgastar més el temps perquè per primer cop m'agrada el que veig.

També tinc nervis per la gent que deixaré enrere en el camí cap a aquest canvi. Els que de debò m'importen, continuaran fent-ho, però sé que hi ha gent que em necessita on sóc i tinc por de fallar-los si començo aquest canvi. Són persones que m'han ajudat molt i els estimo profundament i, perquè no dir-ho, irracionalment. Tinc por que s'enfonsin, que no se'n surtin, i això encara que em costa reconèixer-ho, em corseca.

Em corseca fins al punt que intento pensar en altres coses i m'evadeixo per complet. És com si passés al món dels somnis. I llavors em passa pel cap una persona a qui vaig admirar en uns moments molt determinants i difícils per mi. I no me la puc treure del cap. Ell és el passat, un rostre d'un moment abans que la meva vida canviés per una pèrdua sobtada, i encara m'atrau. I no sé per què em passa això. Crec que hauria de conèixer de debò aquesta persona, però la veritat és que no sé com apropar-m'hi. Només coneixent-la la podré valorar. Això sí, l'he de conèixer d'igual a igual. Al llarg de la vida he conegut moltes persones que he posat en un graó superior al meu, i això ha fet que les perdés. Crec que algunes realment valien la pena, però no es pot anar pel món pensant que tothom és millor que tu. I a mi això, desgraciadament, m'ha passat. I per coneixe'l d'igual a igual crec que primer necessito fer el canvi que he explicat. Mentrestant no puc perdre més el temps pensant en ell. L'atzar fa que es pugui creuar en la meva vida en qualsevol moment, però ara no és el moment. Em tornaria a equivocar, i és l'última cosa que vull. Ho he d'entendre. M'ho he de posar al cap.

3 comentaris:

  1. Quan conec una persona, no sé per què, durant uns minuts, sempre penso que és superior a mi... és un fet que em passa sempre... Però al cap d'una hora ja l'he baixat al meu nivell...
    Endavant amb el canvi!

    ResponElimina
  2. Núria, a mi em sembles una persona molt valuosa.
    Hi ha persones que enlluernen, però no sempre son tan meravelloses quan les coneixes de prop.
    No sóc de dar consells però fes-me cas: estima't. És el primer pas perqué t'estimin els altres

    ResponElimina
  3. Gràcies, Yves i Glòria, pel comentari! M'estimaré, Glòria, m'ho dec a mi mateixa.

    ResponElimina