divendres, 30 de març de 2012

+

ESCRIURE, APRENDRE, ENSENYAR

ESTIMAR

CANTAR, PETONEJAR

ESPAI VITAL, PASSEIG

BICICLETA, AMOR, TARONJA

MELMELADA, MADUIXA

DUTXA, CABELLS, ESQUENA

CUA, FRESC, LLOM

SEU, SALTA

-

AVORRIMENT, CANSAMENT, ABATIMENT

PERPLEXITAT

FÀSTIC, INSATISFACCIÓ

QUI COI SÓC? QUI COI SOU?

PARADA, LAPÒNIA, PARE NOEL

LLUNA, CRANCS, GOSSOS

TISORES

AMENACES, ENVEJA, MIRADES

DEFECTES, TICS, CREMALLERES

MUNTANYES, ROCÒDROMS, TAULELLS

diumenge, 18 de març de 2012

Meteorits i altres 'coses' rares


Diumenge (avui) serà un altre dia. És tard. Estic cansada, acabo d'engegar la rentadora (no tinc veïns, bé, sí, tinc veïns, encapçalats pel Veí de Dalt: http://historiesveinals.blogspot.com.es/, però de moment no es queixen pel soroll). El que deia, que la rentadora està engegada i ara espero que acabi per poder estendre la roba dins de casa.
Fa una estona tornava amb cotxe cap a casa i he vist a caure un meteorit del cel. No, aquesta nit no he pres drogues dures, ni tan sols alcohol... Era una cosa molt grossa que ha baixat com un estel fugaç, amb bastanta lluentor a la cua. Passen coses estranyes.
Avui ha estat un dia dur. Fa dies que em ronden preocupacions que se’m posen molt endins, són coses properes i personals. Pateixo molt i a vegades desitjo ser una altra persona. Però he de dir que avui m’he cansat de veure gent a qui no em vull assemblar ni tan sols en el pitjor dels meus malsons. M’he retrobat amb persones que tenen molts prejudicis, que posen etiquetes a tothom, que per exemple no entenen que una persona pot estar malalta mentalment igual que una altra pot tenir una úlcera o un càncer. Anant amb aquesta gent moltes vegades m’he sentit observada amb lupa, una més entre els mils de persones a qui han jutjat, perquè si mai els ha semblat que feia una cosa fora de lloc allà hi eren ells per apuntar-se-la i catalogar-me com a espècie... rara?
Més m’estimo ser rara que ser una persona plena de complexos, que projecta les seves pors en els altres, i que no sap ni sabrà mai ser feliç.
Avui, més que mai, malgrat les preocupacions, el patiment, el cor que se’m parteix tot sovint..., estic contenta de ser qui sóc!

dissabte, 10 de març de 2012

'El rai de la Medusa', de Théodore Géricault


Aquest quadre em fascina. La seva història, també. Per als que no la conegueu:

Vergonyós, injust... Per aquí no hi passarem!

Feines humiliants en premsa

L’Asociación de la Prensa de Madrid (APM) ha fet públic que ha rebut nombroses denúncies sobre ofertes de feina “humiliants i indignes per a periodistes” que “revelen l’existència d’una consideració social, laboral i salarial dels periodistes com a mà d’obra barata, que resulta preocupant i intolerable”. L’associació ha detectat ofertes on es demana pagar per treballar o on es paguen sous de misèria: un diari demanava que persones llicenciades treballessin sense retribució i s’han detectat empreses que volen cobrar a la periodista per treballar (és el cas d’un programa de 25 Televisió-Barcelona). L’APM també denuncia que existeixen periodistes que dirigeixen mitjans que promouen feines sense salaris i beques sense remuneració, una pràctica que es podria titllar de contrària a l’ètica professional. L’APM avisa que aquestes condicions “en règim d’esclavitud” impedeixen que els periodistes mantinguin la seva independència professional, que és el principal problema que detalla l’informe de la Professió Periodística.

Font: Setmanari Directa

PD: Que s’arremanguin i facin la feina els que estan a dalt i cobren bé, colla de sangoneres... A veure si arriba el dia que els xuclin la sang a ells, però ben xuclada...

diumenge, 4 de març de 2012

Diumenge


Diumenge al migdia. M’he llevat tard i de mal humor. M’han saltat algunes llàgrimes necessàries per treure una ràbia cega que de cop s’ha acumulat i ha desembocat en una escalada que he parat a temps amb la força de la raó i de la voluntat. Prova superada. Ara estic escoltant bona música. Aviat esmorzaré (encara no ho he fet!).

Ahir vaig anar a un sopar d’aniversari. Vam sortir tard del restaurant, jo badallava que donava gust, estava cansada i encara tenia mitja hora de cotxe cap a casa. Però em vaig quedar una estona més i vam anar en un bar per passar-hi unes horetes. Al final vaig marxar, i vaig deixar els que continuaven la marxa asseguts i bevent.
Vaig tastar una situació molt agradable. Vaig ser sincera amb un noi que dies enrere va fer un comentari rude i intransigent a una altra persona molt propera a mi, i vaig aconseguir dir-li amb bon humor, d’una manera no gens tallant ni emprenyada. Em pensava que mai seria capaç d’això. La meva assertivitat està millorant? Sens dubte, sí!
Vaig a beure’m alguna cosa calenta, segurament lleteta, que tinc el coll malalt, irritat, i si no em cuido aviat tindré angines.
A la tarda tinc visita familiar. De fet, ja he començat a respirar fondo pel que pugui passar. La família és gran, mai saps on arriben els seus tentacles, i complicada. Que Déu ens agafi confessats!
Demà tornar-hi, a llevar-se d’hora i mirar d’estar atenta i amb energia per aprofitar al cent per cent tot el que m’ensenyen i tot el que m’envolta.

dissabte, 3 de març de 2012

Diàleg intergeneracional

Estava estirada al llit, mandrejant, pensant, badallant... He mirat per sobre de la meva espatlla nua i he vist una foto damunt de la tauleta de nit. Era dins un marc molt casolà que vaig fer amb la capsa de plàstic d’un CD. A la foto aparec jo, als 16 anys, any amunt, any avall. Pantalons texans tallats, camiseta lila, cabells rossos i llargs, un pèl despentinats, però tot estudiat, cada detall meticulosament analitzat. Darrere meu una finestra oberta, el paisatge és una muntanya. M’he mirat la noia de la foto i li he dit: “Han passat els anys, joveneta, i ara ets jo i jo ara començo a tastar els somnis, els veig, els sento, quasi els toco... Amb una mica de paciència, tot anirà fluint i la felicitat ja no serà una meta, serà el camí”. I li he picat l’ullet.

dijous, 1 de març de 2012

Paisatges



Avui al vespre pujava amb autobús cap a la Catalunya central. Mentre avançàvem sobre l’asfalt, s’anava fent fosc i apareixia davant nostre un paisatge deliciós de llumetes.
A l’autobús hi viatjàvem pocs passatgers, almenys quan hem sortit de Barcelona érem pocs, així que m’he pogut asseure al principi d’una fila, on l’espai és més ample i fins i tot... he pogut estirar les cames!
A la ràdio sonava bona música, fins i tot algunes cançons mítiques que, ves per on, ara a la nit he tornat a sentir al programa “No me la puc treure del cap”, de TV3, que avui anava sobre cançons d’amor (un tema que donaria per fer deu mil tesis doctorals...).
Em sentia tan còmode que he començat a pensar en les coses que m’agraden.