dissabte, 3 de març de 2012

Diàleg intergeneracional

Estava estirada al llit, mandrejant, pensant, badallant... He mirat per sobre de la meva espatlla nua i he vist una foto damunt de la tauleta de nit. Era dins un marc molt casolà que vaig fer amb la capsa de plàstic d’un CD. A la foto aparec jo, als 16 anys, any amunt, any avall. Pantalons texans tallats, camiseta lila, cabells rossos i llargs, un pèl despentinats, però tot estudiat, cada detall meticulosament analitzat. Darrere meu una finestra oberta, el paisatge és una muntanya. M’he mirat la noia de la foto i li he dit: “Han passat els anys, joveneta, i ara ets jo i jo ara començo a tastar els somnis, els veig, els sento, quasi els toco... Amb una mica de paciència, tot anirà fluint i la felicitat ja no serà una meta, serà el camí”. I li he picat l’ullet.

2 comentaris:

  1. Que bonic Núria! La felicitat ha de ser el camí. O com a mínim s'ha de trobar fent-lo! :D

    ResponElimina
  2. Gerònima: Sí, crec que la felicitat ha de ser present mentre fem el camí. Gràcies pel comentari!

    ResponElimina