dijous, 1 de març de 2012

Paisatges



Avui al vespre pujava amb autobús cap a la Catalunya central. Mentre avançàvem sobre l’asfalt, s’anava fent fosc i apareixia davant nostre un paisatge deliciós de llumetes.
A l’autobús hi viatjàvem pocs passatgers, almenys quan hem sortit de Barcelona érem pocs, així que m’he pogut asseure al principi d’una fila, on l’espai és més ample i fins i tot... he pogut estirar les cames!
A la ràdio sonava bona música, fins i tot algunes cançons mítiques que, ves per on, ara a la nit he tornat a sentir al programa “No me la puc treure del cap”, de TV3, que avui anava sobre cançons d’amor (un tema que donaria per fer deu mil tesis doctorals...).
Em sentia tan còmode que he començat a pensar en les coses que m’agraden.
Em fascinen els gossos pigall, és a dir, els gossos que guien les persones cegues. M’enamoren perquè els veig molt atents, tant o més que una persona, i això em sobta. A més, són guapíssims! He vist Labradores que són una passada de macos: aquell pèl, aquells ulls, aquell nassarró... Em roben el cor. En fi, que jo me’ls emportava a casa!
M’encanta la música. Em fa viure. M’encanten els Manel. Avui fa una setmana vaig anar a un concert seu al teatre Coliseum, era una cita que tenia pendent des de feia temps. Em van entusiasmar, però, això sí, hauria preferit poder ballar i cantar obertament, és a dir, bàsicament, com una boja. Espero que algun dia els Manel tornin a fer concerts en sales que no siguin teatres i així poder expressar tot el meu entusiasme com Déu mana.
Em commou la sensació de placidesa que em creen algunes persones quan les sento parlar i decideixo que vull escoltar-les atentament, i ho faria, si pogués, fins a la fi dels dies. No us penseu que m’he enamorat ni res de tot això... Em refereixo a persones amb qui topo gairebé per casualitat, per exemple, gent que es dedica a l’atenció al client i que saben fer molt bé la seva feina. M’encantaria fer sentir aquesta sensació a algú, és una finalitat.
Em roben el cor les veus. Les femenines, i, per descomptat i d’una manera especial, les masculines. A vegades, en llocs on una persona exposa alguna cosa (tant se val què sigui, podria estar llegint la llista de la compra...) i sé que puc passar desapercebuda, tanco els ulls per captar millor l’essència de la seva veu. Com que primer he vist la persona, no és la mateixa sensació que podria tenir amb la màgia de la ràdio, però és un exercici fascinant. Algunes veus m’hipnotitzen.
I, a vosaltres, què us agrada?

2 comentaris:

  1. A mi també m'enamoren els gossos pigalls. La música, un bon llibre. I passejar un matí assolellat per un carrer tranquil...
    Moltes coses m'agraden, pot ser per això gaudeixo tant de
    la meva vida.
    Ah! i també m'agrada el teu bloc, Núria!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Que bé! Passejar un matí assolellat per un carrer tranquil... Això és mitja vida, que diem aquí a la Catalunya central! (Pronunciat "mija vida"). Em commou que t'agradi el meu bloc! Un petó ben gran, maca!

    ResponElimina