diumenge, 29 d’abril de 2012

Diumenge, tot s'ho menja


Passo per davant d’un forn de pa. Talment com si fos una pura estratègia de màrqueting, el que hi ha darrere el vidre, ben posat, em crea noves necessitats. L’olfacte fa la resta. Entro i n’admiro les pastes: croissants, canyes de crema... tant se val. Tot és bo, tot m’atreu. Sento una perillosa predilecció pels dònuts. La dependenta em diu que si en compro tres em fa una oferta. Me’n enduc tres, doncs. Gairebé me’ls menjo un rere l’altre; últimament els nervis em fan engolir ràpid i sense assaborir gaire el gust dels aliments. M’apunto a la llibreta mental dels objectius: posar fre a l’empassada accelerada per tornar a gaudir-ne com cal.

divendres, 20 d’abril de 2012

La vida és bonica, però a vegades complicada

A vegades desitjo coses amb moltes ganes, però no em plantejo que si succeissin, sorgiria sempre algun problema. Danys col·laterals. O no tant col·laterals. Quan una persona està a punt per fer realitat els seus somnis? Sens dubte, quan és prou madura. Si fos més madura potser no desitjaria tantes coses que em passen per davant, com qui no vol la cosa, i jo les vull caçar.

Necessito omplir l'esperit de sensacions positives. Em costa percebre-les amb tranquil·litat, assaborir-les. Em costa centrar-me en una sola cosa. Penso en moltes sensacions que tinc al llarg del dia, però em costa tant plasmar-les en paraules...

Demano tolerància i respecte per a tothom. També per a mi. Em sento jutjada per les aparences. Sento mirades clavades en mi, i no sé de què són. Penso que algunes són de por, por a la diferència. Por a tenir defectes i a mostrar-los.

La vida és bonica, però a vegades complicada.

Una abraçada val més que mil paraules

Avui hi ha hagut un moment en què, asseguda en una terrassa amb uns companys, el sol literalment em banyava i m'he sentit molt bé. He tancat els ulls i n'he notat l'escalfor durant uns segons, estava viva i tranquil·la. Ha estat com un parèntesi enmig de tot un remolí de preguntes que no havien parat d'assaltar-me en tot el matí: ho sabré fer?, sabré canviar?, podré estar tranquil·la?, m'aprecien?, m'estimen? per què?... Després del parèntesi han tornat els interrogants i la intranquil·litat.

Una abraçada val més que mil paraules d'elogis, de consol, d'esperança...o del que sigui. I ara mateix la necessito més que mai.

dijous, 5 d’abril de 2012

Princeseta

Quan ell arribava a casa molts dies se la trobava estirada al sofà, dormint, amb el televisor engegat. Ell s'hi acostava, sentia que ella li robava el cor, l'acaronava, li feia un petó als llavis i la portava en braços al llit. Després es menjava el sopar que ella li havia preparat i se n'anava a dormir. Ella ja feia estona que somiava. Amb els cabells embullats dormia plàcidament, i ell se la mirava. Li tocava la pell, finíssima, blanca, i pensava que era una princeseta. La seva princeseta. Era tan maca que no la podia deixar sortir al carrer, no podia permetre que la veiessin altres homes, segur que la desitjarien. Ell creia que les dones estaven fetes per provocar, no hi podien fer més, s'exhibien i feien tornar bojos els homes. Eren com dimonis. Encantadores de serps. Bruixes. Al matí ell marxava a treballar ben d'hora i la tancava a casa. "Fins després", li deia. I ella l'obeïa en tot perquè li tenia por. Volia viure, volia tornar a veure la seva família algun dia, i sabia que si no feia el que ell volia, la seva vida corria perill. Un dia qualsevol ell va marxar al matí i ella encara va dormir una estona més. Al migdia va sentir que a l'escala algú demanava ajut cridant amb totes les forces, però ella no podia sortir del pis, estava tancada. Fins que es va adonar que sí que ho podia fer. Va trobar una clau oblidada en un calaix i va anar a veure què passava. La veïna cridava perquè la seva filla d'un any havia caigut per les escales i no responia a res del que se li deia. Ella la va ajudar a calmar-se, van trucar l'ambulància i aquesta es va endur la nena i la veïna. Ella va tornar de seguida al pis. A la nit va arribar ell, cansat, ella ja era al llit. Però la va despertar a crits, la va fer llevar i va començar a clavar-li bufetades i cops. No va parar. La va matar. Algú li havia dit que aquell matí la seva dona havia sortit a l'escala. 

Vermell fosc



L'Andreu només veu taques de color vermell fosc sobre la moqueta beix. Ell percep les tasques d'un color vermell molt fosc, quasi negre. Està serè, estirat sobre el llit, però de cap per avall: té els peus prop del coixí i el cap on hauria de tenir els peus. Està de panxa a terra i té el cap abocat a la moqueta. De què són aquelles taques vermelles? S'aixeca del llit, les toca. Per la textura sap que són de sang seca. N'hi ha moltes i sap que les haurà de netejar, si no vol que la cambrera de pisos sospiti que està malalt o que ha matat algú en aquella habitació. Sí, neteja les taques, però pensa que pot ser que estigui malalt i també pot ser que hagi matat algú. No es recorda de res. De cop, truquen a la porta. L'Andreu obre i veu una dona jove, molt maca, amb un vestit de flors. La dona l'abraça i després li fa un petó als llavis. L'Andreu la troba tan maca que no pot evitar emportar-se-la al llit. No sap qui és, però li és igual. Al cap de poc la dona marxa, diu que està enfeinada, i ell es queda sol. Ja no hi ha rastre de les taques de sang seca a la moqueta. Li sona el mòbil, però no l'agafa. A la pantalla posa que truca un tal Joan. No sap qui és. S'estira altre cop al llit. Regira el calaix de la tauleta de nit i hi troba un pot de pastilles. El pot és quasi ple. En busca la capsa per llegir-ne el prospecte. La troba, el llegeix, i entén, de cop, que està boig. Se les ha de prendre perquè està boig. L'assalten els dubtes, se sent estranyament culpable; sí, deu haver matat algú. Passen les hores. La dona torna. Davant els seus interrogants ella li explica que és la seva amat. Ell ha plegat les pastilles al calaix altre cop, i no li'n diu res, a la dona. Està tan capficat que li diu que marxi, que no té ganes de veure ningú. Ella marxa, ell s'estira de nou al llit i es posa a plorar. No entén res.

La dona en realitat és una actriu pagada per fer-li ballar el cap. A l'hora de sopar li han posat droga a la beguda i ha quedat quasi inconscient damunt del llit. Les taques són de sang, però no ha matat ningú; despertat del son profund i intentant aixecar-se, s'ha donat un cop contra la porta del lavabo i li ha començat a sortir sang del nas. Estava tan exhaust que s'ha assegut al llit i l'ha deixat rajar lliurement fins que ha parat. 

diumenge, 1 d’abril de 2012

Verd

VER gfjdgj fpdog pfodgpf dogipf digopfidgop ifdopgifdopgifopdigfopdigfopdigfopdigf

Passejo per un camí plaent, sé que condueix a casa. Però no tinc pressa per arribar-hi. Em quedo embadalida davant del paisatge. Respiro natura i vida. Em sento lliure. A mà dreta, els pins em fan companyia; a mà esquerra, hi trobo uns camps conreats. El seu verd m'enamora, és fosc, intens. El vent acarona suaument el sembrat i aquest es balanceja, i es converteix en un mar. El meu mar. En aquest instant aquest és el meu oceà: el sembrat de color verd.
A un costat dels camps creixen, com a l'atzar, arbres fruiters que ara floreixen. M'entretinc mirant-los. La llibertat que sento no té preu.
Molt a prop hi ha el meu passat i les meves arrels. Des d'aquí veig el cementiri on hi ha enterrats els familiars més propers. Tinc la certesa que no es mourà d'aquí, que no es mouran d'aquí, i aquí els tindré sempre. Però el més important és que ells i les meves arrels també són a dins del meu cor, i sigui on sigui, m'acompanyaran sempre.
Miro el cel. És immens, i sé que avui, com cada nit, sortiran milers d'estrelles i jo les podré veure. Sento que sóc petita, som petits, dins l'univers, i això em reconforta, em fa relativitzar-ho tot. Estimo la vida, la grandesa de les coses petites i la petitesa de la nostra existència.

verdfopsd fsdopfdopsifopdsifopdi sfopd sfopdsgfddpgfidopgifdopgifdopgifdpogifdgifd


Mishima - Qui n'ha begut

ALTERACIÓ, NERVI A DINS, HISTERISME, ANAR AMUNT I AVALL SENSE SABER CAP A ON, QUE PASSIN ELS DIES I LES NITS, DORMIR POC O MASSA...

PRIMAVERA!

Nace una nueva raza: los freakies de las manifestaciones