diumenge, 29 d’abril de 2012

Diumenge, tot s'ho menja


Passo per davant d’un forn de pa. Talment com si fos una pura estratègia de màrqueting, el que hi ha darrere el vidre, ben posat, em crea noves necessitats. L’olfacte fa la resta. Entro i n’admiro les pastes: croissants, canyes de crema... tant se val. Tot és bo, tot m’atreu. Sento una perillosa predilecció pels dònuts. La dependenta em diu que si en compro tres em fa una oferta. Me’n enduc tres, doncs. Gairebé me’ls menjo un rere l’altre; últimament els nervis em fan engolir ràpid i sense assaborir gaire el gust dels aliments. M’apunto a la llibreta mental dels objectius: posar fre a l’empassada accelerada per tornar a gaudir-ne com cal.
Avui, dies després de l’afer dels dònuts, em vénen al cap les postres tradicionals de la meva infantesa. Aquelles sí que eren fetes amb amor, lluny del màrqueting dels nous forns de les ciutats. De tant en tant la meva àvia –a casa sempre li dèiem la iaia–, feia flams; en feia vasets i al cul de cadascun hi posava sucre cremat. Per remenar el sucre usava una cullera on quedava enganxada una bona porció d’aquest aliment deliciós i la majoria de vegades aquella cullera acabava sent llepada, amb un plaer sublim, per mi. Els flams, quan eren calents, s’havien de deixar refredar, aquesta espera sí que era un suplici... Molt menys sovint, només en les grans ocasions, la iaia feia una altre tipus de flam: un d’immens, artesanal i fet al bany maria, que, un cop fet, posava en un plat gran i a l’hora de servir-se cadascú n’agafava un tros partint-lo amb una cullera. Era, simplement, deliciós. Al plat, sota del flam, sempre hi quedava un líquid fosc, amb el qual jo regava la meva porció d’aquestes postres tradicionals. Mai en tenia prou.

Més endavant, quan la iaia ja no era entre nosaltres, la meva mare va agafar el costum de fer mató. Deia que de petita a casa seva en feien i per això li feia gràcia recuperar-ne la tradició. La veritat és que li quedava molt bo. Eren els meus últims anys d’escola o potser ja els primers d’institut; recordo que obria la nevera i hi trobava el mató embolicat amb un drap que servia per colar-ne l’aigua. La cerimònia era encisadora: la meva mare en treia el drap i jo observava aquell tros blanc, immaculat i tovíssim, d’un aliment deliciós. Me’n tallava un trosset i jo me’l menjava amb sucre. Em donava energia per aguantar-ho tot.

A casa sempre hi havia hagut bastanta tradició de celebrar el sant. Les postres del dies 27 d’abril, 26 de juliol i 8 de setembre eren esperades amb entusiasme. Aquestes són les dates del meu sant i el de les meves germanes. Aquells dies una veïna ens feia, sens falta, una coca de iogurt molt gran. Estava molt ben acabada i era deliciosa, la veïna hi  posava una mica de licor i això li donava un toc especial. Era una coca gruixuda, però molt tova. Quan s’acabava jo sempre tenia un disgust. La veïna sempre ens deia que havia estat la meva mare qui li havia ensenyat a fer la coca de iogurt... Potser si la meva mare hagués tingut més temps ens hauria fet més postres delicioses!
I, per acabar, destacaré un altre element gastronòmic de la meva infantesa, però ara no parlaré de postres, sinó d’un primer plat. Resulta que la meva altra àvia, la que anàvem a veure cada cap de setmana, ens preparava, per al dia que l’anàvem a visitar, una paella mítica. Jo era bastant petita, però en recordo el color, un groc intens, i aquell suc meravellós, que combinat amb l’arròs el feia una mica caldós i irresistible. En dèiem l’arròs amb cuques de la iaia Pepeta. I així es va quedar per sempre i encara és amb aquest nom que el recordem de tant en tant.
S’acosta l’hora de dinar i la veritat és que mentre escrivia aquest post se m’ha fet la boca aigua. T’imagines que hi hagués l’arròs amb cuques de la iaia Pepeta, de primer; vedella ecològica criada a casa, de segon (tal com la sabia fer la meva mare), i el flam artesanal fet al bany maria de l’altra iaia, de tercer? I que a mitja tarda arribés la veïna per portar la coca de iogurt a la germana que va celebrar el sant el divendres? Quin somni més deliciós!!!

1 comentari:

  1. M'encanta aquest camí mig literari, mig gastronòmic, que has recorregut. A mi també m'ha entrat gana després de llegir-te!!! Gràcies per compartir intimitats tant dolçes com aquesta: "l'arròs amb cuques de la iaia Pepeta" :)

    ResponElimina