dijous, 6 de setembre de 2012

Coses que passen

I de cop era allà: dins d’una torreta. El cos, inert; els ullets, tancats. Quan he mogut la torreta, el seu cos també ho ha fet, i m’ha fet molta cosa que se li mogués el coll a banda i banda. “Pobret”, he pensat. I m’han vingut ganes de plorar.
Feia una estoneta que era al terrat. Estirada en una gandula (privilegi...) observava la posta de sol, que avui era especialment encisadora. He vist al cel un núvol d’ocells que es movien acompassadament i m’he quedat embadocada mirant-los: es tractava d’un estol. I quin estol... Pensava en les meves coses.


 I, tot d’una, he sentit un cop sec. M’he girat cap a la finestra perquè el soroll ha vingut d’allà. He vist tres torretes, una garrafa d’aigua buida... i res més... Però quan m’he aixecat, he vist que just a l’ampit de la finestra hi havia una torreta blanca, de plàstic, i, en mirar a dins, hi he vist l’ocell mort.
“La vida i la mort davant dels morros”, he pensat. Així mateix ho titularia, si algú me’n demanés un reportatge, una crònica o el que sigui. Els ocells volant en estol, nanianonà, el país de les meravelles, però tot seguit l’ocell, el pardal, mort. Tururut,s’ha acabat.
Fa temps que sé que m’he de cuidar, i l’escena d’avui no fa més que confirmar-ho. És allò de no abaixar mai la guàrdia, de tenir al cap que, passi el que passi, el primer és cuidar-se, perquè només amb salut i força s’afronten les contrarietats de la vida.

1 comentari:

  1. Núria, m'ha agradat el teu escrit. De fet ho fas molt bé.
    No et desanimis, continua escrivint, per mi, per tu mateixa.
    Una abraçada!

    ResponElimina