Teràpia literària

Feliç

2012-02-09T12:19:00.000+01:00

Avui estic feliç per primer cop en uns quants dies! Resulta que m'he saltat unes classes que tenia (el cert és que ahir em vaig trobar fatal i avui al matí encara me'n trobava), i he tingut unes hores per fer el que he volgut. De fet, encara ho estic fent. Res impedeix que estigui feliç: ho estic encara que hagi ensopegat una merda d'ordinador (amb perdó) a la biblioteca que no li funciona l'entrada dels auriculars, i per tant no puc escolar música. I això em dol molt perquè la música la necessito per sobreviure. I res, estic pensant d'anar a fer turisme per aquesta ciutat tan maca que es diu Barcelona. Ja veurem si avui o un altre dia. I a sobre fa sol! És que si ens queixem és per pur vici...

El pitjor de mi mateixa

2012-02-06T18:39:00.002+01:00

Com a persona, tendeixo a reconèixer poc les meves viruts, mèrits o encerts, i en moltes ocasions també em costa veure què faig malament. Hi ha d'haver un equilibri: reconèxer allò que fas bé i també allò que no fas tan bé. Són coses que cadascú se les ha de dir interiorment, i a mi em costa bastant. Però per algun lloc he de començar.
Sóc una persona bastant transparent emocionalment, em sembla que massa. Això vol dir que si hi ha alguna cosa que em fa riure, ric. I de vegades hi ha gent que s'ho pren malament: es pensen que me'n ric d'ells. Jo ric de la situació, però des de fora és difícil destriar si ric de la persona o de la situació. Crec que de vegades semblo una persona altiva, que està per damunt de tothom, quan en realitat és a l'inrevés. Això m'ha passat diverses vegades, i em deixa totalment fora de joc, perquè em fa pensar que no tinc sintonia, que no m'entenen, que m'expresso molt malament. Aquesta situació em desarma completament.
Suposo que la solució és desfer maletesos si n'hi ha hagut a causa del meu caràcter, però sovint això fa que necessiti anar pel món donant explicacions, i tampoc ho trobo raonable. Cadascú és com és. L'equilibri és difícil.
Últimament crec que he portat a més d'una persona a pensar que m'estava enfotent d'ella o alguna cosa per l'estil, i amb el pas dels dies encara he posat més llenya al foc, en comptes d'arreglar-ho, encara ho he alimentat més. Sóc bastant imprevisible, actuo instintivament i això és perillós. Per mi i per la gent que m'envolta. Fins i tot cibernèticament.

Maleducats sota les pedres

2012-02-06T18:19:00.000+01:00

Farta. Estic farta de la gent maleducada que et dóna cops al transport públic o pel carrer i ni tan sols es discupa. Farta dels que van carregats amb objectes de tot tipus i es pensen que això els dóna dret a fer-te apartar tant sí com no. Farta de la gent que s'aprofita de tot i de tothom. M'espatllen el dia, i ja en tinc prou. I pobre de mi si me'ls miro amb mala cara... perquè tendeixen a riure-se'n o a passar-ne olímpicament. Res, que se'ls ha de combatre amb ironia i humor. I, sobretot, que mai, mai, mai em vegin a punt de petar. Merda de gent estúpida i egoista. Aplicaré el nothing wrong with feeling good (o alguna cosa per l'estil), és a dir, respirar profundament uns cinc cops i sentir que el meu interior està al seu lloc i no s'altera més del compte.

"Des del tròpic, amb amor"

2012-02-05T12:30:00.005+01:00

Arriba la setmana més freda d’aquest hivern i de molts hiverns passats, ja que ens envaeix una onada de fred siberià. A Catalunya hi fa molt fred, fins i tot a Barcelona. Pel carrer tothom va molt abrigat: anoracs, abrics gruixuts, forros polars, jerseis, samarretes empelfades, capes i capes de roba... I no ens deixem els complements: guants, barrets d’aquells que ens remeten a la gèlida Rússia...

Però malgrat el gel, malgrat la neu, els dies passats un cos portava el foc a dins, fins al punt que al seu pas, si aquella xafogor interna s'hagués traslladat a l'exterior, s'hauria pogut fondre la neu i desfer el gel; els rius haurien crescut de cop i el mar hauria rebut, sastisfet, les aigües noves. La natura hauria canviat el seu curs, i ella ho entenia així, perquè se sentia com un fenomen natural a punt de fer estralls al tròpic.

Somnis dolços

2012-01-29T12:18:00.000+01:00

Una mà gronxa un bressol. La mare mira el fill que s'adorm i pensa que és el millor que li ha passat. El vol fer créixer, li vol fer petons, però per sobre de tot el vol protegir. "No et passarà res dolent, amor meu", li diu. Després comença a cantar-li una cançó, i està tant esgotada que s'adorm asseguda a la cadira. El fill creix, ja té quatre anys, però, quan es fica al llit, la mare de seguida li porta un biberó de llet molt dolça i ell comença a beure'n i a jugar amb els dits de la mare fins que s'adorm.

Al cap d'uns anys, ell ja és gran, més ben dit, es pensa que ja és gran. Es lleva d'hora per anar a l'institut, parla poc amb la mare, està irritable amb ella. Odia l'altra gent en general. Però cada dia, sens falta, abans d'anar a dormir, s'acosta a la mare i li diu bona nit. Gairebé no hi ha petons (se'ls ha deixat perdre).

Ara també es lleva d'hora. La mare no hi és. Parla sovint amb el pare per telèfon, però hi voldria parlar més. A vegades li sembla que hi ha una barrera entre ells dos que li agradaria saltar. El fill torna a manifestar obertament l'amor cap als altres, però els petons s'han perdut pel camí. Costa tant recuperar els petons que la mare i el pare, i les germanes, li feien de petit... Tant de bo mai hagués deixat de fer-ne! Moltes vegades, mentre s'adorm, quan es troba en aquell punt tant plàcid en què gairebé es rendeix al món dels somnis i comencen a passar-li pel cap idees inconnexes, pensa en els dits de la mare i la llet dolcíssima. Hi ha una manera més dolça d'adormir-se?

Teràpia musical amb Paul Fuster

2012-01-28T21:55:00.007+01:00

Les meves cames no paren de moure's, estic nerviosa. Aquests darrers dies, estic nerviosa. Físicament, una mica esgotada (la grip i un virus gastrointestinal m'han tombat). Mentalment, no (això és bo!). Però busco tranquil·litat i recuperar les forces, l'energia. Mentrestant escolto música i és molt plaent descobrir persones com el Paul. Té cançons molt bones. ¿És un cardoní profundament americà o un americà profundament cardoní? M'agradaria preguntar-li. Mentrestant, l'escoltaré. Si la música amanseix les feres, suposo que també ho farà amb mi! Ma mare coneixia la seva àvia, les meves arrels estan molt a prop de les seves.

http://www.youtube.com/watch?v=OKtEY296nUs

http://www.youtube.com/watch?v=qRHbmXaW_AM

http://www.youtube.com/watch?v=I3HOKuRSzBM&feature=related

El misteri de la vida

2012-01-08T11:29:00.000+01:00

Vaig néixer un mes de juny. Suposo que feia calor. Sé que ma mare i mon pare eren a l'hospital i es veu que mentre esperaven no sé ben bé què (que arribés el metge, potser) feien la migdiada. Era el tercer part de ma mare i s'ho prenien d'allò més bé, l'experiència és un grau, i en els parts em sembla que més i tot! Vaig néixer a les 5 de la tarda.

Ma mare em donava el pit. El lligam que tens amb una persona que t'ha donat el pit no es trenca mai, és molt especial. La mare et dóna vida.

Em van posar Núria.

Una vegada, quan era petita, potser tenia 6 o 7 anys, vaig arribar a casa del col·le amb uns deures molt peculiars. Resulta que havia de preguntar-li a la meva àvia, que vivia amb nosaltres, coses de la seva vida, com és ara què li havia provocat més tristesa de tot el que havia viscut. Suposo que també hi devia haver la pregunta antagònica: què li havia provocat més joia, però d'això no me'n recordo.

La resposta a la pregunta de la tristesa va ser clara. Em sembla que li va costar una mica respondre (interirorment, vull dir). Ho va fer ràpidament i així, com parlava ella:

- Iaia, que és el més trist que has viscut?
- Oi que se'm va morir un fill.

El nen era acabat de néixer, o molt petit. La mort d'un fill no se supera mai. La meva àvia a vegades deia que aquest nen segur que era al cel perquè no havia comès cap pecat (era tan petit...).

Però la iaia va continuar i va afegir una altra cosa:
- I em van matar un germà per la guerra.

Això també la va marcar molt. Crec que el germà mort tenia com a màxim 18 anys, era joveníssim, i suposo que com qualsevol jove de 18 anys tenia al cap molts somnis. El van matar perquè no volia anar a la guerra i es va amagar. Un noi de 18 anys mort perquè no volia anar al front, perquè no volia matar a ningú.

Les mares ens donen vida i uns que creuen tenir la veritat absoluta la prenen als joves. La vida i la guerra.

Aquesta història em toca la fibra i crec que no oblidaré mai les paraules de la meva àvia.

Tanga

2012-01-05T10:21:00.001+01:00

Ahir, encara no sé ben bé com, vaig parlar de roba interior amb una persona desconeguda (no és que ho faci cada dia, això!) i em va agafar un somriure dolç i entranyable que encara em surt quan hi penso.

Li vaig dir que no, que no acostumava a portar tanga, i el sol fet d'imaginar-me que ell m'imaginés en tanga em va provocar un somriure. No crec que pensés de debò que en portava. El meu estil em delata. També vaig somriure en imaginar-me una d'aquestes peces petitones damunt el taulell d'una botiga i jo disposada a comprar-lo, amb tota la il·lusió del món.

Estimat amic,

No, no porto tanga (encara que sé que ja ho saps). Ho vaig provar un dia o dos ja fa uns quants anys, però em va semblar incòmode i fins i tot ridícul (ridícul veure'l sobre el meu cos).

Ei, però potser el dia que necessiti riure, me'n compro un de ben vistós i me'l poso per enriure'm de mi mateixa. O, ben pensat, mai se sap, potser algun dia ho torno a provar i m'acaba agradant.

Núria

Trenco la inèrcia

2012-01-02T22:23:00.003+01:00

A la meva vida, en general, no hi ha hagut gaires canvis. Tot ha anat passant, com per inèrcia; fins i tot les decisions importants, les he pres per inèrcia. A vegades, la majoria, l'he encertat, altres, no.

Em trobo en un moment crucial (jo ho sento així). En pocs dies la meva vida canviarà (no serà un canvi molt notori a primer com d'ull, però és transcendental, almenys interiorment). Estic il·lusionada, entusiasmada, dono gràcies al cel per donar-me aquesta oportunitat, perquè encara que no sé com acabarà, sento que és el que he de fer.

Però en aquest estat d'entusiasme, s'hi barreja el nerviosisme. És normal, les coses importants ens fan posar nerviosos. Però és que a estones em sembla que no puc respirar. I això em fa perdre el món de vista, i fa que malgasti un temps molt valuós. No vull malgastar més el temps perquè per primer cop m'agrada el que veig.

També tinc nervis per la gent que deixaré enrere en el camí cap a aquest canvi. Els que de debò m'importen, continuaran fent-ho, però sé que hi ha gent que em necessita on sóc i tinc por de fallar-los si començo aquest canvi. Són persones que m'han ajudat molt i els estimo profundament i, perquè no dir-ho, irracionalment. Tinc por que s'enfonsin, que no se'n surtin, i això encara que em costa reconèixer-ho, em corseca.

Em corseca fins al punt que intento pensar en altres coses i m'evadeixo per complet. És com si passés al món dels somnis. I llavors em passa pel cap una persona a qui vaig admirar en uns moments molt determinants i difícils per mi. I no me la puc treure del cap. Ell és el passat, un rostre d'un moment abans que la meva vida canviés per una pèrdua sobtada, i encara m'atrau. I no sé per què em passa això. Crec que hauria de conèixer de debò aquesta persona, però la veritat és que no sé com apropar-m'hi. Només coneixent-la la podré valorar. Això sí, l'he de conèixer d'igual a igual. Al llarg de la vida he conegut moltes persones que he posat en un graó superior al meu, i això ha fet que les perdés. Crec que algunes realment valien la pena, però no es pot anar pel món pensant que tothom és millor que tu. I a mi això, desgraciadament, m'ha passat. I per coneixe'l d'igual a igual crec que primer necessito fer el canvi que he explicat. Mentrestant no puc perdre més el temps pensant en ell. L'atzar fa que es pugui creuar en la meva vida en qualsevol moment, però ara no és el moment. Em tornaria a equivocar, i és l'última cosa que vull. Ho he d'entendre. M'ho he de posar al cap.

2011-12-20T12:32:00.000+01:00

Em somriuràs, fortuna?

Digue'm que sí!

Que la sort ens acompanyi,

no ens queda altra cosa.

Et somreia,

tu no entenies què volia.

O potser sí?

Incapaç de veure-hi més enllà,

adoraves l'endogàmia

que et feia sentir segur.

No vull un món perfecte,

ni me'l vull menjar.

Només vull guardar records,

que m'ajuden a projectar el futur.

El futur existeix?

Sí, i tant; és demà.

No estic preparada pel futur.

És la millor manera d'afrontar-lo.

Preparats, llestos, ja!

Correm fins que no podem més.

Fa fred, tinc els pulmons glaçats,

et miro i me'ls escalfes.

Remolí del temps

2011-12-18T18:16:00.003+01:00

Sento com fuges, temps,

i m'angoixo.

Però vull que passis ràpid,

ho necessito.

M'adono de la contradicció,

com pot ser?

Em manca la paciència,

on la puc trobar?

La cuina vol tranquil·litat,

la vida, també.

Quan sàpiga cap on vaig,

el temps passarà,

sense tants dilemes.

I malsons

2011-12-15T13:44:00.001+01:00

Quan saps de segur que l'entorn dels teus somnis fa anys que és l'entorn dels malsons, potser toca canviar-lo. No, segur que toca. I la por, deixar-la a una banda.

Caçadora de somnis

2011-12-15T13:28:00.000+01:00

En jornades com avui percebo que cada dia ens hi juguem el futur. I m'angoixo perquè penso en la incapacitat de controlar-ho tot. Però dins meu hi ha totes les vegades que he tornat a començar després de caure més o menys avall. I em dic que tot té solució menys la mort.

Ahir buscava una característica universal dels humans, i no sé com no hi vaig caure immediatament, però unes hores després ho vaig tenir clar: la Por. Heu sentit mai una por insistent, corsecant, que et fa plorar de ràbia i no et deixa dormir? Jo sí. I en algun moment la por us ha fet passar de llarg per no enfrontar-vos a alguna cosa? Us ha fet fer alguna bestiesa? Sens dubte, a mi sí.

Necessito una persona que interpreti somnis, perquè jo puc fer-ho però em traeixo a mi mateixa. Què deu voler dir quan en un somni algú a qui no tens massa simpatia (sincerament, amb el cor a la mà), perquè entre altres coses odies l'entorn en què viu, et diu que no només et vol com a amiga? M'he quedat parada: tot això és dins el meu cap? Però em sembla que ho he somiat perquè avui em toca escollir si la meva trajectòria vital s'acostarà o no a aquell entorn que odio.

Res, que els somnis ho diuen tot. Digue'm què somies i et diré què et preocupa.

La teva vellesa (mai arribarà)

2011-12-06T11:29:00.002+01:00

En somnis, et veig envellir: la mirada cansada, les mans arrugades, i un somriure d'orgull.

Si veiessis mon pare... Es fa gran, com ho hauries fet tu. I tinc ganes d'abraçar-lo i de dir-li que l'estimaré sempre.

A tu no t'ho vaig poder dir, sols copsava la feblesa que desprenies en aquell llit on vas morir, on tots vam perdre una part de nosaltres mateixos.

Somio que t'arregles: et vesteixes, et maquilles, surts, i tothom t'admira perquè no has tingut mai una mala paraula per ningú.

I et somio amb mon pare, vellets, abraçats, contents; començant una nova vida. Preparats per fer d'avis qualsevol dia.

Però tot és un somni, i he d'aprendre a viure sabent que mai veuré aquesta escena. En veuré d'altres. I t'estimaré per sempre, mare.

I lluitaré per ser feliç, sense fer cas als que perden el temps xerrant. Perquè hi ha tanta gent i coses interessants en aquest món, mare, que no perdré l'oportunitat de gaudir-ne.

És cert, he tingut una mestra extraordinària de la paciència, la bondat i l'entrega. Me les vas ensenyar tu; i ara, quan em diuen que sóc bona persona, penso que és per tu, mama.

JO

2011-11-28T19:52:00.006+01:00

Simpàtica, enriolada, encara sense cabells, buscava que les visites em contestessin tot cridant pel balcó: Hola, hola, hola... fins que em deien alguna cosa. Aquest era el meu costum de ben petita. Buscava la interacció. Volia que les meves paraules tinguessin efecte en la gent. Múrria, tenia ganes de veure’ls adreçar-se a mi.

Vivia feliç a la casa dels meus somnis. Vivíem feliços, però amb sacrificis.

Als quinze, setze, disset, tot va canviar. La ciutat que era molt poble, les aparences per sobre de tot... Però en guardo, fins i tot, algun bon record. Bo i prou. I llavors la Pèrdua, m' arranquen allò que més necessito sense que me n’adoni. I després: On ets?

Més endavant, xalava a estones estudiant i em creuava amb nois alts que ara canten cançons i fan salts estranys. Què els passava pel cap llavors? Ja no hi tornarem, ni cal. Petons prop del mar; carpetes de l'Autònoma i textos per locutar.

Casa de bojos i feines de fireta.

I ara, feines de fireta i atacs de riure. Per no plorar? No, home, no. Per fer sortir tot allò que em podria per dintre.

Seguirem.

Funambulista

2011-11-18T19:41:00.006+01:00

(Dibuix extret del bloc "http://darkenlalluvia.blogspot.com", on l'autor/a diu que l'ha extret del web "Esperando a los búhos". Autor del dibuix: desconegut)

– Posar un peu davant de l'altre i caminar endavant no és tan difícil, noia!
– No, no és tan difícil si camines segur. Fixa't, aleshores fins i tot pots caminar sobre una corda prima i sense cap xarxa a sota. I no passa res. I encara més: el dia que ho fas i et surt malament primer et desesperes, però de seguida saps que hi ha més dies que llonganisses, que ho tornaràs a provar; i el dia que et surt bé, et sents satisfeta i descobreixes n'has après molt, dels errors.
– Però, com ho saps tu això, si no has provat mai de caminar sobre un fil sense xarxa?
– Doncs de fet no ho sé, és el que he sentit, el que he vist que els passava als altres. Que trist.
– No sempre passa això. A vegades la persona cau i sense xarxa es dóna un cop molt fort, a vegades no sobreviu.
– Ja ho sé, però no és el mal físic el que em fa por, és més aviat el mal interior de la derrota, del perdre, o encara pitjor, el mal de veure com m’etiqueten i m’intimiden mentre passo per sobre del fil.
– Quan ho facis pensa en els que tens a prop, en els que t’estimes. En aquells que no dubten de tu.
– Ja. Saps una cosa? Hi ha gent que no dubta de mi, i això em sorprèn perquè no sóc precisament una persona exemplar.
– El primer que has de fer és no posar-te etiquetes tu mateixa. I què coi és una persona exemplar?
– No ho sé, aquella que de vegades se’n surt, com a la cançó de Manel, ja saps.
– Tu te n’has sortit de moltes coses. I encara te’n sortiràs de moltes més.
– Gràcies per confiar en mi.
– Sí, però camina sobre un fil prim d’una vegada, fes de funambulista tant com puguis, noia, aprofita el temps que et queda. Fes tot el que vulguis fer, tot el que et faci il·lusió fer, i segur que arribarà un dia que sabràs que ha valgut la pena. I si no, almenys hauràs gaudit de la vida. Corre, afanya't-hi, i, sobretot, no deixis que et facin pagar pels errors o per les decisions dels altres. Endavant!
– Gràcies, consciència. Encantada de parlar amb tu. Hi tornem demà abans d’anar a dormir. T'hauria de fer més cas a tu i no a la inconsciència de la por a perdre o a la inconsciència dels que posen etiquetes i estan plens de misèries interiors.

Esperança

2011-11-06T15:16:00.004+01:00

'Seguirem' (Obrint Pas)

Amb la tendresa que ens deixares
amb les coses senzilles
amb la terra entre els dits,
seguirem.

Amb l'enyorança a les finestres
amb les cançons d'Ovidi
amb les lluites d'ahir,
seguirem.

Amb la il·lusió que desbordaves
amb les paraules vives
amb els somnis humils,
seguirem.

Amb tot allò que construïres
amb les banderes velles
d'un país clandestí,
seguirem.

Seguirem!
encara amb el mateix coratge
Seguirem!
encara amb la mateixa il·lusió
Seguirem!
encara amb la mateixa empenta
Seguirem!

Encara amb la mateixa passió
fidels a aquell somriure que mai
no oblidarem
camí de la victòria,
seguim,
seguirem.

Amb els estels que encara brillen
amb els records que ens porten
amb el cel ple de nit,
seguirem.

Amb l'emoció del primer dia
amb la gent que t'estima
amb l'esforç compartit,
seguirem.

Amb les batalles quotidianes
amb les guerres de sempre
amb el teu compromís,
seguirem.

Amb tot allò que defensares
amb un somriure als llavis
amb un foc sota el pit,
seguirem.

La cançó em va com anell al dit. Seguim, seguirem, esperança en estat pur. Els Obrint Pas van dedicar aquesta cançó a la Mavi Dolç i a les altres persones que ja no hi són i que lluitaven per la terra. La Mavi va morir fa uns dos anys, me'n vaig assabentar per la premsa i em va saber molt greu. Em va tocar profundament pensar que aquell somriure, aquella empenta, aquell foc sota el pit que jo li veia mentre ens feia classes a la facu, a l'Autònoma, ja no pogués tornar mai més.

Professora a la UAB i activista cultural valenciana, deien alguns diaris, i diu la Viquipèdia. Per a mi va ser molt més que això. Vaig entrar a la facultat tímida, indecisa, entre persones que aparentaven menjar-se el món i jo que em deixava menjar per ell. I a l'assignatura de català va aparèixer la Mavi. Un remolí contestatari, sempre militant per la llengua i el país. Sempre ens explicava històries de batalla, i a mi em feien gràcia, i pensava si jo mai tindria prous ovaris per fer el mateix. I sí, ara els tinc.

Les classes eren divertides, encara guardo un monòleg que vam escriure..., i segurament encara sortiran darrere de tot dels prestatges d'un armari unes cintes de casset velles de quan anàvem a parlar davant els micros, de quan els nervis em traïen, però et veia i em deia: tranquil·la... és la Mavi! Ostres, i també recordo un dia, uns anys més tard, quan fèiem anàlisi crítica del discurs, en què vam quedar perquè em donessis treballs corregits, però no ens vam entendre amb l'hora i jo em vaig presentar quan ja havies marxat de la facu, i després vaig saber que gairebé havies vingut expressament de Barcelona per comentar-me els treballs a mi. Quin greu em va saber... També recordo un dia en què a català ens vas fer redactar un obituari del Ramon Barnils (que va morir el 2001), i com ens vas dir que allò que havíem escrit sobre ell no tenia ànima ni res (nosaltres no vam fer gaires esforços per conèixer qui havia estat Ramon Barnils).

Mavi, no hi ets (al meu cor sí), però gràcies a tu tinc més clar que cal lluitar i seguir fent-ho fins a aconseguir els objectius, amb una esperança que no s'acabi mai, i, sobretot, amb molts ovaris.

Et guardo al cor, professora, amiga. I no sé per què els anys que acaben en 9 s'emporten persones tan maques, tan importants per a mi... i que encara m'havien de donar tant a la vida... Odio el 9! Però encara amb més força que l'odi: estimo i estimaré aquestes persones per sempre!

Claus pendents

2011-11-04T18:31:00.000+01:00

M'agrada molt el jersei que portes. Per treure-te'l, això és el que deia el paperet que descansava damunt la taula de la biblioteca municipal, un paperet que ella s'havia encarregat d'escriure, doblegar pel mig i deixar al lloc adequat per tal que ell el llegís. El paper descansava aliè al que passava al seu voltant (uns quants adolescents que travessaven el passadís, una bibliotecària al taulell central que atenia un home que portava un llibre a la mà...). I davant aquell paper que contenia un desig tan clar hi havia una cadira buida. Ella s'ho mirava des de lluny, amagada en un passadís entre prestatges i traient el cap entre els llibres. I, per un moment, un pànic boig la va assaltar: i si el missatge arribava a un destinatari equivocat? Al cap d'uns segons es va tranquil·litzar, s'ho havia estudiat molt bé, l'havia observat durant un munt de dies i tenia totalment controlat que ell s'asseuria just allà a aquella hora. Potser faltaven dos o màxim tres minuts perquè arribés, però segur que s'asseuria allà.

I dit i fet, ell va arribar, va asseure's, va agafar el paperet per apartar-lo i poder posar uns llibres sobre la taula..., el va deixar al costat dels llibres, semblava que no li interessés el que pogués dir aquell paper, però, ep, al cap d'uns segons el va tornar a agafar, el va obrir i el va llegir. La reacció va ser de sorpresa, els ulls quasi li salten, i en un breu espai de temps la seva cara va mostrar que passava per diferents estats transitoris: Deu ser per a mi, el paperet?; Déu, sóc el puto amo; Mare meva, però, ¿i si ha estat alguna noia/dona que no em posa gens o aquell home que sembla el DJ Pokito de 'Jokebox'?, i al final: ¿Ha estat un d'aquests adolescents que, àvids de rialles, em volen fotre el pèl i ara em miren i riuen darrere els llibres?

Van passar dues setmanes al llarg de les quals ell s'emportava feina per fer a la biblioteca però en realitat es passava les hores observant, intentant desemmascarar la persona que havia escrit el paperet. La imaginació li volava amb cada noia/dona guapa que veia, fins que, cansat d'imaginar-se-les boges per ell, es va desesperar. I l'endemà, quan es va asseure de nou a la taula de la biblioteca, davant seu hi havia un altre paper: Ets el meu clau pendent, i ara mateix, no vull tenir-ne, d'assumptes pendents.

Durant els dies següents ella es va sentir satisfeta d'exterioritzar els seus desitjos, però a estones es va sentir com una groupie desbocada, algú que admirava una persona des de lluny, i la desitjava. Però, ben mirat, quin mal hi havia a ser una groupie un cop més, potser per últim cop?

D'aquesta manera, ella va tornar, un cop més, a la biblioteca. Es va asseure davant d'ell i la mirada de groupie, els ulls de desig, la van desemmascarar. Van sortir junts de l'edifici municipal, van trencar el gel, i van començar a desfer-lo, al carrer. De les mirades als petons amb els llavis encesos. Dels petons a les mans que buscaven la pell del cos desitjat. I a l'habitació, tot alhora: mirades, petons i mans directament aplicats a la pell. Peces de roba que anaven caient a terra, dits que feien pessigolles i després buscaven punts sensibles. Petons al coll i a l'esquena, pell de gallina. Boques que jugaven a veure quina era més gran, suor... plaer.

NOTA: Els claus pendents sempre ens acaben decebent? I així, millor quedar-se amb la imaginació o consumar-los per treure'ns l'espina?

El fracàs i l'autoestima

2011-10-30T22:37:00.000+01:00

Algun cop he sentit històries de persones que han fracassat, han caigut al fons, i, segons diuen, això els ha servit per prendre embranzida i canviar per complet la seva situació. Del fracàs total a l'èxit sense precedents. Però, el fracàs realment ens fa més forts o necessitem alguna cosa diferent?

Jo aposto per la segona opció perquè crec que s'ha de tenir en compte que no totes les persones tenim la mateixa capacitat per acceptar el fracàs. A més, no tothom té el mateix grau de satisfacció amb un mateix, i aquest és el punt clau, ja que sense gens d'autoestima, la persona cau avall, avall, fins a un punt crític en què no es veu capaç de fer res bé. Per tant, crec que per damunt de tot el que necessitem és sentir-nos útils, això ens fa augmentar l'autoestima i potencia les ganes d'aprendre i evolucionar.

En la desesperació i dins d'un ambient en què no es fomenta gens l'autoestima, una persona és capaç de fracassar molts cops sense aixecar-se'n mai, simplement perquè cau en un cercle viciós: no em sento bé perquè no sóc útil, no sóc útil perquè no em sento bé.

Per a qui li interessi el tema: llegiu-vos l'entrevista de la contra de La Vanguardia del passat dilluns 24 d'octubre. No es pot consultar gratuïtament per internet, però en cas que pugueu accedir a l'edició impresa, us aconsello que us la llegiu.

Marco

2011-10-29T13:45:00.001+02:00

De tu deien que eres el nen dolent. Et miro i no el veig per enlloc. A les fotos tens un somriure bonic, encisador, expressiu, d'aquells que no s'obliden. Potser corries massa riscos..., però ho vas donar tot pel teu somni i aquesta és la lliçó que ens dones. Em guardo el teu somriure a dins, al costat dels que m'encisen i em toquen l'ànim.

Xiprer

2011-10-25T14:46:00.001+02:00

Diu la mitologia grega que Ciparissus era un jove que va ser un dels amants del déu Apol·lo. Aquest li va regalar un cérvol, era un magnífic cérvol domesticat, un animal amb banyes d'or i ornaments de pedres precioses. Però Ciparissus, en el pas cap a la vida adulta, s'havia d'iniciar en la caça i Apol·lo li va regalar una javelina. Un dia, sense voler, va travessar el seu estimat cérvol i el va matar. Ciparissus es va sumir en el dol i tan greu li va saber haver mort aquell animal que va demanar a Apol·lo poder-lo plorar per sempre. I llavors es va convertir en xiprer.

Alt i majestuós, així s'alça el xiprer. Sempre mirant amunt, apuntant al cel, amb la copa verda, d'un color de bosc intens. A vegades alguna branca se li torça una mica, surt de mare i li canvia el perfil. Però encara és majestuós. Alt i prim.

Ciparissus havia de passar de la infància a la vida adulta, però es va convertir en xiprer. Ara no és ni nen ni home. És un arbre, un arbre que plora per sempre la mort d'un animal. Nosaltres plorem els éssers estimats que descansen al costat del xiprer. A vegades, mentre plorem, comencem a notar com el cos se'ns endureix, a voltes està a punt de sortir-nos escorça, llavors ens adonem que estem en risc de plorar-los per sempre, i de cop correm, correm, fugim endavant movent cames i braços, perquè no volem morir de pena. Què hi ha pitjor que estar viu, però portar una càrrega de pena tan gran a dins?

El regne de la mort m'assalta de nit, mentre dormo. Somio en morts: cadàvers, cementiris, cossos que jeuen després de ser assassinats... Tothom en parla, toquen a morts... És l'obsessió, però tot és mentida, perquè en realitat quan em desperto no tinc por, i el que més m'impressiona d'algú que acaba de morir (i això mai em passa en somnis) és veure una foto on la persona en si es veu somrient, gaudint feliç de la vida, un tros de joia, una porció del que van ser els seus ideals, la seva manera de ser... i la seva felicitat més profunda.

L'encert d'equivocar-nos

2011-10-21T19:13:00.000+02:00

Segons la RAE:

Yerro: Equivocación por descuido o inadvertencia.

Yerro del entendido: Descuido o error cometido por persona discreta (entendida, experimentada, hábil en una ciencia o arte) o perita (con sensatez para formar juicio y tacto para hablar u obrar) y que por consiguiente suele ser de más trascendencia.

La denominació yerro del entendido es refereix als errors, ficades de pota, accions que desperten el comentari l'ha feta grossa, etc. que cometen persones que són considerades enteses. Aquests errors solen tenir més transcendència (conseqüències més greus) i això segurament és perquè com a sensates i hàbils que són les persones que els cometen, tenen missions importants i prenen decisions igualment importants.

Pel que fa ja no a les conseqüències, sinó a les reaccions de la gent als errors dels entesos, jo hi afegiria que aquestes són més grans com més pública és la dimensió de la persona que s'equivoca. Tens més dimensió pública si la feina que fas afecta directament i d'una manera clara la vida de moltes persones, ja sigui després que la gent t'hagi escollit per fer-la (un president del govern) o no (un periodista, per exemple).

En tots dos casos, polítics i periodistes han d'estar dotats dotar d'una fortalesa perquè si no cada error que cometessin els enfonsaria per complet. I sempre es poden tornar a equivocar, perquè equivocar-se és humà. Llavors si els faltés determinació es passarien la vida amb la por d'equivocar-se. Podem pensar que dins del sou dels polítics ja hi va això d'aguantar que la gent s'acarnissi amb tu quan fiques la pota (cosa que no sempre és així), però i en el cas dels periodistes?

Molts periodistes tenen sous bastant precaris i fan una feina que exigeix immediatesa i rigor a parts iguals, pobres d'ells que s'equivoquin, perquè els retrets els arriben de tota la gent que els segueix. Parlo del món del periodisme perquè el conec una mica, a la pràctica bastant poc, però he tingut i tinc al costat persones que s'hi dediquen. I em sembla que han de ser molt forts i estar molt segurs d'ells mateixos quan els arriba una persona enfadada perquè no li agrada el que han escrit sobre ella, la institució que presideix, els seu negoci o el seu poble, encara que el que diu el redactor sigui del tot cert i la gent tingui tot el dret a saber-ho perquè és d'interès públic. Han de creure en ells mateixos davant d'aquelles persones que, per exemple, se'ls queixen perquè no les han fet sortir en un mitjà, simplement perquè han considerat que periodísticament no era interessant. I és que en el periodisme (amb la llengua passa el mateix) tothom hi vol dir la seva, tothom té el dret de malparlar-ne i de criticar-lo... i això, si a mi m'emprenya força, imagineu-vos a aquells que s'hi dediquen...

Fet aquest apunt sobre els periodistes, que no es poden permetre gaires errors, canvio de tema per dir que els errors, d'altra banda, són necessaris per viure. Cal que ens equivoquem per entendre en què fallem i poder corregir-ho. És indispensable. És més, crec que ens hem d'equivocar molt per arribar als nostres objectius, només així hi podrem arribar. I quan hi hàgim arribat mai estarem exempts de cometre'n més. Així és la vida, qui té boca, s'equivoca, jo diria: qui viu, s'equivoca.

Nens

2011-10-20T13:15:00.000+02:00

Nota prèvia: Tots els que teniu fills o esteu acostumats a tractar amb canalla segurament trobareu que a casa som una mica novells, poc experimentats, a tractar els nens i per això cometem errors d'aquells que se'n diuen de principiant. Errors que als vostres ulls seran d'allò més grans i segurament, en algun moment o altre, se us escaparà un somriure o fins i tot no podreu contenir un comentari del tipus: però si això ho sap tothom, els nens no mengen amb el televisor engegat! Però jo, tal com ens va dir una professora de la universitat que no devia arribar als 30 anys, us diré: És que no hi entenc, de nens! Dit això, tot seguit comença la història.

Des de dalt a casa sentia les veus dels dos nens, el Guillem i l'Andreu, i la del pare, mon tiet, que els deia que ja podien baixar del cotxe. I llavors van pujar les escales i me'ls vaig trobar de cara. Hola Guillem! Hola Andreu! Ells feien la cara que fan els nens quan van a una casa que no freqüenten però que coneixen i saben que en podran fer algunes de les seves. Un cop a dalt la televisió els va tenir quiets una bona estona mentre menjaven dònuts de sucre. El Guillem, el germà gran, se'ls menjava al sofà, l'Andreu, que des del meu punt de vista s'ha tornat molt polit, se'ls menjava fent un viatge rere l'altre a la taula, des d'on n'anava agafant trossets, a poc a poc.

Al cap d'una estona vaig començar a fer dinar: macarrons i llom. Quan va ser l'hora de menjar, vam parar taula pels dos nens, perquè mengessin primer ells i després els grans. Un cop parada la taula van seure als seus llocs, però, ai las!, com costa fer-los menjar... Primer menjaven amb el televisor engegat i els dibuixos posats, però tenien els ulls posats al cent per cent a l'aparell i els plats eren allà, amb els macarrons orfes de mirades desitjoses. Vam decidir tancar el televisor, no sense rebre moltes queixes per part de tots dos. L'Andreu es va desplaçar a sota la taula, després vaig saber que ho havia fet perquè estava enfadat perquè volia continuar veient els dibuixos. El vam haver de treure dos cops d'allà sota. El Guillem va menjar-se els macarrons, però el llom no el va tastar, deia que ja estava tip. Llavors se'n va anar a seure al sofà i vaig pensar que ja havíem begut oli, perquè l'Andreu faria el mateix i no menjaria res de res (encara no havia tastat ni els macarrons). Però el vam convèncer perquè es quedés a la taula i es va menjar el llom que no havia volgut el Guillem. Als macarrons, però, s'hi resistia una mica més. Després d'intentar sense èxit que se'ls mengés, vaig decidir que el Guillem ens podia ajudar en la difícil tasca de fer menjar son germà. Va ser fàcil trobar un motiu, un element que l'impulsés a fer-ho: quan l'Andreu s'hagués portat a la boca unes quantes vegades la forquilla plena, els portaríem gelats de postres. Va ser bonic veure el Guillem fent menjar l'Andreu, tot dient-li que al Pokemon li agraden molt els macarrons.

Al cap d'una estona, només em sentia jo dient: Va, una mica més, Andreu! I la cosa s'anava allargant, ho reconec, fins que el germà gran, impacient, va dir: Ostres! Vull les postres ja, que ja fa estona que faig menjar el Joan..., i va afegir, mig enfadat: I ara encara em donaràs una merda de iogurt! No sé si a aquelles altures el Guillem de debò em veia capaç de deixar-lo amb les ganes de menjar gelat i donar-li una merda de iogurt, però el cert és que ho va dir, això sí, segurament la culpa era nostra per haver-li dit un cop que hi havia gelats i un altre que no (bé que havíem de fer-li menjar alguna cosa abans que el gelat!). I llavors, quan érem just davant de la nevera disposats a agafar els gelats, mon pare, que era ala cuina davant nostre sense saber res del deler, de les ganes boges que el Guillem tenia de menjar gelat, va i li diu: Què vols, Guillem, de postres, un iogurt? I no ens vam posar a riure perquè això dels gelats, quan se'n té tantes ganes, és molt seriós... I res, al cap de dos segons li vaig donar els dos gelats, un per a ell, l'altre per a l'Andreu, i se'ls van menjar al sofà. Jo me'ls mirava i pensava que a aquesta edat tot és bonic, no a la meva, sinó a la seva, als cinc i nou anys, però que encara que a la meva sovint tot són problemes, aprendre a passar-ho bé amb els petits ens pot servir per alleujar-nos del pes dels problemes, que moltes vegades no ens deixa veure-hi més enllà per trobar-hi, simplement, la solució adequada.

I precisament vaig observar que mon pare veia més enllà de les seves tragèdies quan els nens s'acomiadaven per marxar al costat de sos pares. El Guillem i l'Andreu estaven contents i ens van obsequiar amb una imatge preciosa: la cara de mon pare quan l'Andreu li va fer una superabraçada de comiat. Mirant-me'l, li vaig veure una cara que feia molt temps que no veia, la del pare que agafa feliç a coll els seus fills.

Per davant de tot, sinceritat

2011-10-20T13:05:00.000+02:00

Començaré pel principi. M'he posat a escriure bàsicament com a teràpia per no pensar en altres coses. El meu cap sempre ha tingut una tendència molt forta a pensar en mil coses i a patir per tot (fins i tot intuint que no servia per a res). Ara, més que mai, el meu cap necessita tenir un espai per construir, per pensar, per tenir nervi però que almenys serveixi d'alguna cosa. Almenys deixaré plasmades paraules i tot el pensament no es quedarà en no res.