En somnis, et veig envellir: la mirada cansada, les mans arrugades, i un somriure d'orgull.
Si veiessis mon pare... Es fa gran, com ho hauries fet tu. I tinc ganes d'abraçar-lo i de dir-li que l'estimaré sempre.
A tu no t'ho vaig poder dir, sols copsava la feblesa que desprenies en aquell llit on vas morir, on tots vam perdre una part de nosaltres mateixos.
Somio que t'arregles: et vesteixes, et maquilles, surts, i tothom t'admira perquè no has tingut mai una mala paraula per ningú.
I et somio amb mon pare, vellets, abraçats, contents; començant una nova vida. Preparats per fer d'avis qualsevol dia.
Però tot és un somni, i he d'aprendre a viure sabent que mai veuré aquesta escena. En veuré d'altres. I t'estimaré per sempre, mare.
I lluitaré per ser feliç, sense fer cas als que perden el temps xerrant. Perquè hi ha tanta gent i coses interessants en aquest món, mare, que no perdré l'oportunitat de gaudir-ne.
És cert, he tingut una mestra extraordinària de la paciència, la bondat i l'entrega. Me les vas ensenyar tu; i ara, quan em diuen que sóc bona persona, penso que és per tu, mama.