Em somriuràs, fortuna?

Digue'm que sí!

Que la sort ens acompanyi,

no ens queda altra cosa.

Et somreia,

tu no entenies què volia.

O potser sí?

Incapaç de veure-hi més enllà,

adoraves l'endogàmia

que et feia sentir segur.

Remolí del temps

Sento com fuges, temps,

i m'angoixo.

Però vull que passis ràpid,

ho necessito.

M'adono de la contradicció,

com pot ser?

Em manca la paciència,

on la puc trobar?

La cuina vol tranquil·litat,

la vida, també.

Quan sàpiga cap on vaig,

el temps passarà,

sense tants dilemes.

I malsons

Quan saps de segur que l'entorn dels teus somnis fa anys que és l'entorn dels malsons, potser toca canviar-lo. No, segur que toca. I la por, deixar-la a una banda.

Caçadora de somnis

En jornades com avui percebo que cada dia ens hi juguem el futur. I m'angoixo perquè penso en la incapacitat de controlar-ho tot. Però dins meu hi ha totes les vegades que he tornat a començar després de caure més o menys avall. I em dic que tot té solució menys la mort.

Ahir buscava una característica universal dels humans, i no sé com no hi vaig caure immediatament, però unes hores després ho vaig tenir clar: la Por. Heu sentit mai una por insistent, corsecant, que et fa plorar de ràbia i no et deixa dormir? Jo sí. I en algun moment la por us ha fet passar de llarg per no enfrontar-vos a alguna cosa? Us ha fet fer alguna bestiesa? Sens dubte, a mi sí.

Necessito una persona que interpreti somnis, perquè jo puc fer-ho però em traeixo a mi mateixa. Què deu voler dir quan en un somni algú a qui no tens massa simpatia (sincerament, amb el cor a la mà), perquè entre altres coses odies l'entorn en què viu, et diu que no només et vol com a amiga? M'he quedat parada: tot això és dins el meu cap? Però em sembla que ho he somiat perquè avui em toca escollir si la meva trajectòria vital s'acostarà o no a aquell entorn que odio.

Res, que els somnis ho diuen tot. Digue'm què somies i et diré què et preocupa.

La teva vellesa (mai arribarà)

En somnis, et veig envellir: la mirada cansada, les mans arrugades, i un somriure d'orgull.

Si veiessis mon pare... Es fa gran, com ho hauries fet tu. I tinc ganes d'abraçar-lo i de dir-li que l'estimaré sempre.

A tu no t'ho vaig poder dir, sols copsava la feblesa que desprenies en aquell llit on vas morir, on tots vam perdre una part de nosaltres mateixos.

Somio que t'arregles: et vesteixes, et maquilles, surts, i tothom t'admira perquè no has tingut mai una mala paraula per ningú.

I et somio amb mon pare, vellets, abraçats, contents; començant una nova vida. Preparats per fer d'avis qualsevol dia.

Però tot és un somni, i he d'aprendre a viure sabent que mai veuré aquesta escena. En veuré d'altres. I t'estimaré per sempre, mare.

I lluitaré per ser feliç, sense fer cas als que perden el temps xerrant. Perquè hi ha tanta gent i coses interessants en aquest món, mare, que no perdré l'oportunitat de gaudir-ne.

És cert, he tingut una mestra extraordinària de la paciència, la bondat i l'entrega. Me les vas ensenyar tu; i ara, quan em diuen que sóc bona persona, penso que és per tu, mama.