I de cop era allà: dins d’una torreta. El cos, inert; els ullets, tancats. Quan he mogut la torreta, el seu cos també ho ha fet, i m’ha fet molta cosa que se li mogués el coll a banda i banda. “Pobret”, he pensat. I m’han vingut ganes de plorar.
Feia una estoneta que era al terrat. Estirada en una gandula (privilegi...) observava la posta de sol, que avui era especialment encisadora. He vist al cel un núvol d’ocells que es movien acompassadament i m’he quedat embadocada mirant-los: es tractava d’un estol. I quin estol... Pensava en les meves coses.
